El manifest es pronuncia a favor de la constitució, al més aviat possible, d'un Estat palestí. És un desig ja vell que, si bé ha topat sempre amb reticències per part del govern d'Israel, ara semblaria que té més probabilitats d'èxit. Ho ha admès oficialment el mateix govern d'Israel. Amb la precisió que seria possible si es donés el cas que els palestins acceptessin les condicions que els israelians posen. Una suposició que, ara per ara, ho deixa tot enlaire. Perquè l'acceptació israeliana implicaria, per exemple, que els palestins s'avinguessin a admetre que les les fronteres estatals no corresponguessin amb les del 1967, en contradicció amb el que els mateixos paletins volen, com a requisit indiscutible, d'acord amb allò que estipula l'ONU i amb el que el president dels Estats Units d'Amèrica, fent-se ressò d'una opinió generalitzada, acaba de sostenir públicament. Afegint-t'hi, a més, aquest últim, que Jerusalem hauria de ser una capital compartida, com també ho afirmen l'ONU i altres institucions internacionals. O sigui, malgrat els símptomes d'aproximació entre Israel i Palestina, en la pràctica els pobles implicats continuen alimentant l'immobilisme mutu.

Tanmateix, enfront d'aquestes realitats tan tossudes, estan fent forat propostes que apunten alternatives innovadores. Entre moltes que podria recordar, ara em refereixo, en concret, a una, segurament emblemàtica perquè sintonitza amb els moviments que, des de fa uns mesos, sacsegen els règims del nord Àfrica i del Pròxim Orient. L'onada d'aquests moviments ja ha començat a penetrar dintre de Palestina. S'hi ha introduït, igualment, darrera de la bandera d'una democratització inajornable, d'una proposta de portar endavant una manera de fer política que possibiliti una “altra” pau. Enmig, doncs, del conflicte israelianopalestí permanent i enquistat, s'obren vies orientades a anar més enllà o al marge de tantes lluites que determinen, des de fa una pila d'anys, no solament les relacions de dos pobles sinó també, i abans de tot, les relacions internes del poble palestí, tan difícils i agitades. Aquesta és una de les novetats dels moviments a què em refereixo.

En efecte, observem com aquests nous moviments canalitzen les reivindicacions que exigeixen la fi de la corrupció i de la guerra d'interessos que no paren de posar traves i més traves a la marxa del govern palestí, ja prou dividit i enfrontat internament. Els portaveus d'aquests moviments reclamen eleccions lliures en les quals puguin participar-hi els palestins residents a Cisjordània i Gaza, els de la diàspora i els que viuen barrejats amb els jueus; eleccions que es proposin la constitució d'una sola direcció política representativa que tingui com a objectius immediats posar d'acord tots els palestins, partint de l'acceptació d'uns mínims d'entesa, i convertir-se en l'interlocutor, d'una sola veu, amb les institucions internacionals i els diferents països comprenent-hi l'Estat d'Israel. Un primer pas, en aquest sentit, potser ja s'ha donat amb la represa del procés de reconciliació, si més no formal, de les adversàries forces polítiques palestines que manen a Gaza i a Cisjordània.

Els promotors d'aquesta iniciativa recorden als dirigents palestins que un bon nombre de joves (el 66% de la població palestina) estan farts d'escoltar de la boca de molts dels seus líders que cal mantenir una actitud bel·ligerant envers els jueus, l'única forma, segons ells, de poder-se fer respectar algun dia i guanyar la batalla de la recuperació de les terres manllevades. No, aquests joves volen que s'acabin d'una vegada els discursos que si porten a un lloc tan sols és el de donar raons als qui dintre d'Israel volen mantenir un estat de guerra permanent. Els animadors dels nous moviments critiquen, fins i tot, les paraules “diàleg” i “negociació” amb els “enemics jueus”, perquè són paraules enverinades en considerar, precisament, els jueus com a enemics per principi. És veritat que d'arguments per a jutjar els jueus com a enemics els en sobren. Però mentre els jueus portin l'etiqueta d'enemics, els governants d'Israel, fins i tot darrere de les bones paraules a favor de l'Estat palestí, no deixaran de seguir una política de fets consumats, com la de no parar de sostenir les incessants noves ocupacions de terres palestines, amb els assentaments dels colons jueus, i el d'anar construint el mur físic de separació, que se suma a tants altres murs, mentals i polítics, que allunyen la gent de qualsevol forma d'aproximació reconciliadora.

Per tal que aquesta espiral desaparegui, els seguidors a Palestina dels moviments que agiten tants països àrabs o arabitzats es proposen animar els seus compatriotes per tal que tallin de soca-rel els poders dels dictadors i sàtrapes que els governen, coresponsables, almenys en la pràctica, de la lògica que defineix el comportament del govern d'Israel. En tot cas, la pau desitjada entre Palestina i Israel -afirmen- ha de ser fruit no de la comprovació de qui és més fort o d'un mercadeig entre opositors irreconciliables, sinó d'un esforç per a compartir i conviure en un territori “comú” de totes les persones que l'habiten. Cal, per això, portar a terme una pedagogia que sigui capaç, abans de tot, de fer canviar les mentalitats d'uns i altres.

Paradoxalment, els líders d'aquesta dinàmica han de ser els perdedors. Són ells els primers que han d'abatre els murs de la incomprensió i de la ignorància mútues que alimenten la divisió i l'enfrontament entre dos pobles i que queda plasmat en el mur físic que els separa. Aquest és, almenys, l'objectiu que anima la campanya popular contra el Mur de l'Apartheid (Stop the Wall), amb seu a Ramallah, com ens explicava la setmana passada, a l'Espai CIEMEN, Maren Mantovani, coordinadora de les relacions internacionals d'aquesta campanya. És en aquest sentit, ens deia, que s'hauria d'interpretar les marxes de tants palestins que des de la diàspora han intentat, aquests últims dies, en ocasió del seixantè aniversari de la Naqba, apropar-se a les fronteres d'Israel amb signes de pau (tot i saber que serien repel·lits, amb contundència, per la policia i l'exèrcit d'Israel). Un gest, el dels palestins, que ja comença a rebre un ressò positiu per part de les noves generacions dels jueus.

S'ha iniciat un procés portador de valors que s'haurien d'examinar i aprofundir sense prejudicis, insistia Maren Mantovani. Si bé “s'alça davant nostre un mur físic ben visible, no podem deixar de banda el fet que hi ha altres murs més separadors encara que impedeixen l'aproximació de les persones com a tals, que són totes iguals en dignitat, i, en definitiva, que frenen la construcció de la pau possible si es basa sobre el mutu coneixement i no sobre la ignorància, causa de la majoria de mals que afligeixen tant els palestins com els jueus. La ignorància sempre crea malentesos i odis i els alimenta fins a convertir-se en violència. Què costaria recuperar la terra de palestins i jueus com a terra que els pertany comunitàriament? Ser cadascú ell mateix i respectar l'altre perquè també ho sigui de debò”.

Mentrestant es va sentint la veu dels “alternatius” que clamen, també en forma de pancarta, “llibertat i dignitat”. Són veus que s'uneixen a la de tanta gent que s'ha aixecat a Tunísia, Egipte, Iemen, Bahrein... per a fer possible una “altra” pau fonamentada en l'ideal de la democràcia per a tothom.

Imatge: Wall in Palestine