A continuació us reproduïm íntegrament l'article d'opinió que el poeta Carles Camps Mundó, ha escrit a Vilaweb, i que des del Bloc del Casal Despertaferro, hem cregut molt recomanable llegir i difondre.El poeta parla del paper que NO juga el món de cultura catalana en els debats de la modernitat
"Em sembla que el món intel·lectual català s'ha acostumat massa a amagar el cap sota l'ala. Com a món de les idees, sembla que hagi abdicat les idees conflictives i que visqui en el millor dels mons possibles. Segurament que s'ha acostumat massa a viure de càrrecs, ajudes, subvencions, i com que mai no se sap qui pot manar demà passat, doncs això, muts i a la gàbia. Tots ens omplim la boca de la paraula llibertat, però a l'hora d'exercir-la, calladets som més macos, oi? Una altra cosa ben diferent és d'ordre individual. En el pla individual sé, perquè me n'he trobada a la plaça, que hi ha gent de (la) cultura que participa activament en el moviment dels indignats, però com a cultura catalana deixem passar de llarg, un cop més, la història. És un conservadorisme cultural que deu venir de Cambó i de Burgos, perquè el franquisme sociològic no ha afectat tan sols la resta d'Espanya, com s'acostuma a dir. (continua)
La universitat, si fa no fa igual. De totes maneres, a partir del Pla de Bolonya, jo posaria la universitat en l'àmbit de la indústria, amb una sobreproducció de titulats que ningú no 'compra', com es pot veure clarament en les protestes d'aquests dies. Una crisi d'estocs, doncs. A la plaça de Catalunya hi ha més llicenciatures, postgraus i màsters per metre quadrat que en cap altre lloc del món, a part la Plaza del Sol. No sé si el coneixement universitari es pot donar per perdut. La crítica que se'n va fer el Maig del 68 torna a ser completament vigent.
A part totes les raons que els donen tota la raó –desocupació, robatori bancari, especulació, assalt al sector públic, utilització de la violència contra la protesta, retallades sempre als mateixos, desregulació del món laboral, inòpia sindical, artrosi democràtica dels qui haurien de representar el combat per la democràcia i els desafavorits, i tot el llarg etcètera que s'hi vulgui afegir–, els indignats són un assalt a una cosa que destarota les organitzacions polítiques; són una rebel·lió antijeràrquica. Allò tan perseguit pels moviments d'avantguarda. Els polítics estan desconcertats, i ho diuen clarament, perquè no saben a qui dirigir-se. No entenen cap més diàleg que no sigui entre cúpules al marge dels representats. Potser en aquest moviment despunta un altra forma de fer política al món i que aprofita uns mitjans tecnològics amb què es pot exigir i mobilitzar molt de pressa i als quals la democràcia s'hauria d'adaptar i que hauria d'adoptar, si no vol ser un pes mort. A través de la tecnologia, la discussió pot ser constant, i també la revocació dels qui no compleixin les promeses per les quals van ser elegits. Aquest sistema implicaria també que cada persona signifiqués de debò un vot i que s'instauressin les llistes obertes i, doncs, molt menys jeràrquiques.
Encara que els indignats puguin desaparèixer, aparentment, en un moment donat, de la vista de la 'gent d'ordre', és clar que el descontentament és latent i que podrà aflorar en qualsevol circumstància i moment. Els indignats potser sí que ens plantegen a tots la tan postergada ruptura democràtica! O era mentida i ja ens estava bé en la transició, que ara els fatxes escriuen en majúscula. Els partits d'esquerra haurien de començar a desmuntar-se com a organitzacions jeràrquiques. Si la democràcia és el millor dels sistemes possibles, això s'ha de demostrar dia a dia."
Carles Camps Mundó
Escriptor
Text extret de www.vilaweb.cat
