Recordeu la Lio, aquella noieta que cantava "Amoureux solitaires" només amb un viso.... teníem catorze anys!
Eh toi, dis-moi que tu m'aimes, même si c'est un mensonge...la vie est si triste. Etc. Etc. Doncs un dia -ja fa alguna anyada- vaig anar a París i vaig trobar un disc, que he escoltat molt, on la Lio, la mateixa Lio del viso, però més granadeta (ni ella ni nosaltres ja no tenim catorze anys!) cantava textos de Prévert. Tot això m'ha vingut al cap ara, ara que m'estic llegint els records d'infantesa de Perec. Perquè fa una setmana parlava dels autors americans i ara vull parlar dels francesos. Em fan un efecte semblant. Vull dir que hi ha un dia que llegeixo un autor francès i a partir d'allà sóc un home nou. Perec, Prévert, Queneau, també Michon. D'entrada, com a mínim, són bèsties allunyades de l'acadèmia. Després l'acadèmia -l'Académie- se'ls empassa. Le acadèmies ho devoren tot. Tenen un pedrer immens. Però ells ja han obert una escletxa, o dues, o tres. I alguns hem provat de passar per aquell foradet. Cada dia ens costa més, això sí. La panxa, la panxa. Però jo tossut. No em resigno a no passar per les escletxes que sempre s'obren. A tornar a aquell viso, a aquells Amoureux solitaires. A uns eterns catorze anys, però amb més punyeteria.
