Si tothom diu “correu cap allà”, tinc la fatídica tendència a pensar “per què?”. Potser per això, i malgrat que pugui compartir motius d’indignació amb molta gent, em costa simpatitzar a cegues, com he vist que fan tants col·legues de les ciències socials, amics i amigues, amb les acampades. Abans vull preguntar-me per què, com i cap a on...
Avui, quan es proclama a tort i a dret que l’individualisme ens fa mal, jo reivindico l’individu com a subjecte lliure que decideix sobre les seves opcions. Considero que sense aquesta capacitat d’una mateixa per reflexionar i fer les seves tries no hi ha democràcia real. El compromís social ha de partir d’aquesta situació fonamental de llibertat. No pas de llibertat per decidir sobre el sistema, o sobre el que han de pensar els altres, sinó per situar-se una mateixa en aquest sistema, per criticar-lo o per comprometre’s amb aquelles causes que consideri més convenients.
Aquesta és una de les paradoxes de les mobilitzacions que observem avui: sembla que aquest ideal de la llibertat hagi d’estar condicionat al moviment de masses, al “correu cap allà”... Però ningú no sap ben bé cap a on va. Protestar és un primer pas, però cal pensar què es vol canviar. Sovint m’he compromès en canviar les coses, i crec que des de la societat civil s’han fet i es poden fer moltes coses importants per a la societat. Un exemple proper de la potència de la societat civil per canviar coses que toquen de ple el sistema que ens governa és el procés de les consultes sobre la independència. Un procés absolutament revolucionari respecte de tot allò que s’ha dit sobre la política darrerament: un procés participatiu, de democràcia directa, que sorgeix de la base, i que posa en qüestió el sistema polític actual i les seves limitacions. Però sembla que aquest moviment ha estat paradoxalment bandejat de les reivindicacions d’aquells que acampen amb el lema “democràcia real ja”.
Una altra de les paradoxes, que no és nova, és que quan es produeix un moviment de protesta com aquest els partits d’esquerres perden clarament les eleccions. No és un fenoment nou. Va passar després del maig francès del 1968. I dóna la mesura de la desproporció que existeix entre la dimensió mediàtica del moviment de protesta i la seva repercussió social, la seva incidència política real.
Jo espero que aquest moviment d’indignació, si és que es pot dir així, “moviment”, tingui conseqüències. Espero que serveixi perquè els partits polítics obrin les vies que fa temps es mantenen saturades, obturades. Segurament una de les assignatures pendents del nostre sistema polític és precisament la manca de canals de participació, en tots els nivells. Tant és si parlem de la possibilitat de convocar referèndums, com si parlem dels canals establerts per a recollir les opinions dels afectats per una infraestructura. El nostre sistema político-administratiu, malgrat que ha viscut una progressiva modernització, tendeix a l’opacitat, a la burocratització i a no donar mai la veu als ciutadans, a excepció de fórmules ritualitzades sense gaires efectes concrets.
També espero que serveixi perquè ens adonem tots plegats de com el nostre sistema polític és dependent del sistema financer, i com això afecta d’una manera fonamental la presa de decisions. Però malauradament no es podrà impedir del tot que els ciutadans votin polítics corruptes, incendiaris o fonamentalistes. Tal com ha succeït en aquestes darreres eleccions municipals. Perquè això no depèn de les regles de joc escrites, sinó de la cultura política interioritzada per la ciutadania. Els canvis en aquest sentit caldria que fossin més profunds.
Jo treballo per aquests canvis en la mesura que puc, implicant-me i compromentent-me en la societat civil del meu país. Ara bé, això no està revestit de cap èpica, fora d’algunes excepcions, com ara les grans manifestacions o els moments en què l’estat d’opinió general s’aconsegueix que sigui força crítica amb alguna injustícia.
Aquesta és la darrera paradoxa que us plantejo sobre les acampades. Què hi ha darrera l’èpica de fer un “gest de força”? Sobre qui actua la pressió? Una pressió que s’ha vist incrementada d’una manera espectacular pels mitjans de comunicació (hem descobert per sorpresa que periodistes que cobren sous sucosos estan totalment indignats amb les injustícies!). I que ha estat legitimada a la contra per una càrrega policial injustificada.
Quina mena d’agenda política construïrà aquest moviment? Els dies que he passat per la Plaça Catalunya hi he vist de tot: gent que demana actuar contra la crisi, gent que predica l’antipolítica, gent que demana tornar a l’anarquia del temps de les cavernes per superar la violència de l’Estat (sic), gent que demana una circumscripció electoral única per a Espanya (?????)... Curiosament, no hi he sentit reivindicar mesures més concretes i directes com ara que no es demani més diners a aquells a qui les caixes i els bancs han embargat els pisos. Ni tampoc no hi he vist reivindicar, més aviat al contrari, l’encert de les consultes per la independència com una prova de la capacitat del poble per autoorganitzar-se (hi ha coses molt difícils d’entendre).
Si les institucions i els partits avui tenen un problema greu de distanciament de la majoria de la ciutadania, aquest problema no és menys important per a aquella minoria que sap organitzar-se, comunicar i mobilitzar, i connectar d’entrada amb un malestar general en temps de crisi. El problema del moviment dels acampats també serà finalment el de la seva relació amb les reivindicacions de la majoria. Com succeeix amb qualsevol plantejament polític, ja sigui conservador o en favor d’un canvi radical, que vulgui incidir en el curs dels esdeveniments. Si no s’articula això pensant en la majoria, si només es fa un senyal de protesta, llavors només es juga a una èpica estèril. Es desgasta la credibilitat del sistema, sí, però per obrir la porta a un populisme antidemocràtic de conseqüències molt més greus que la mala política que ja patíem.
La veritat és que no sé perquè una assemblea a l’aire lliure que ho proclama tot i no concreta res és millor que un moviment ampli de ciutadans organitzat que aconsegueix passes concretes cap allà on vol anar. Potser sense córrer, però amb pas més ferm. Que algú m’ho expliqui, sisplau, perquè no ho entenc.
Hi ha un pensament i una acció segrestades. I la bona fé, no cotitza. I l'indignació global únicament porta a la depressió global.... De tan bons que volem ser, que trobarem aquella revolució que mai s'ha donat a la terra.... trascendirem a nosaltres mateixos i farem desapareixer tots els fills de puta que campen pel món mundial, i hi haurà un dia (sempre en el futur), en que arribarà aquesta revolució. Perquè saps Marta, estic indignat i no sé que fer, i sembla que el millor, es demanar la fi de la història i la negació de mi mateix. Ja surt la religio i la fe..........
Perdona que sigui tant obtús. Caldria que el joves es facin més madurs i els grans, que es facin més joves. Ser més concret i voler ser cada dia una mica millors. Construir el millor dels mons possible, en comptes de dir-nos constantment, un altra món es possible. Dependre de un mateix i no mirara l'altre com a un enemic..... Almenys penso que això es més positiu, que esdevir un futur quadre polític del PSOE que va assistir a les ocupacions de les places... espanyoles.