Del document commemoratiu de la PAS, "1 any de piulades i refilades: de la Consulta sobre la independència de la nació catalana a Sabadell a referent de l’independentisme unitari (25 de febrer de 2010 a 25 de febrer de 2011)", reprodueixo l'interessant pròleg que ha fet en Marc Belzunces. Podeu descarregar-vos el document complet que figura com a adjunt.
Algú es recorda de com era
el món abans d’Internet? Els que vivim més o menys cada dia això de la xarxa
però que també hem viscut un món sense ella, segurament ho hem oblidat.
Internet és llibertat, i hom s’acostuma ràpidament a la llibertat.
Avui podem conversar
diàriament amb gent d’arreu de Catalunya, del País Valencià, de les Illes o de
qualsevol altra part del món. Abans no podíem. Avui podem llegir mitjans
d’arreu dels Països Catalans. O sentir-ne les ràdios i veure’n les televisions.
Abans no. Cada vegada serà més fàcil. La darrera revolució a Internet, la de
les xarxes socials, ha permès un grau de llibertat d’expressió, d’intercanvi
d’idees i opinions mai vistos abans, no ja en la història del nostre país, sinó
en la història de la humanitat.
Internet ha permès
desenvolupar, des de fa ja anys, noves maneres de relacionar-se, de treballar i
d’aconseguir objectius, dificultant o impedint el control i l’oposició
d’altres. A Internet, la gent és lliure d’iniciar els projectes que vol amb qui
vol. Certament no ho hem desenvolupat nosaltres, nosaltres no hem estat els
innovadors en això, però ho hem pogut aprofitar gairebé des del principi. A
Internet ja no té gaire sentit de queixar-se del que fan els altres, no pots
oposar-te al que fa cadascuna dels 2.000 milions de persones que hi ha a la
xarxa. El que té sentit és saber què hi vols fer tu. I això trenca el paradigma
on s’havia ficat la societat catalana: la cultura de la queixa.
A Catalunya sempre hi ha
hagut una xarxa d’associacions important, com a mínim en el darrer segle.
Segurament l’associacionisme tradicional no està explotant encara tota la
potencialitat de les noves tecnologies. Però en aquest nou món de les noves
tecnologies, la gent, els individus, no s’han quedat quiets.
Que tothom digui el que
pensa és la condició necessària prèvia perquè una societat arribi a un acord.
Primer la societat s’ha de reconèixer, i després ha d’acordar quin futur vol. I
en això estem. Digueu-me agosarat, però sóc del parer que tot aquest xup-xup a
Internet, tot aquest intercanvi d’opinions, de parers, de projectes, ens ha dut
al GRAN moviment social actual català: les consultes sobre la independència de
Catalunya.
Avui dia no hi ha cap
moviment social més important que el de les consultes. Cap altre moviment pot
mostrar un nombre tan elevat de voluntaris i participants. Ni un partit
polític, ni un club de futbol, ni l’ecologisme ni l’antimilitarisme, ni cap
altre. No vol dir que uns temes siguin millors que uns altres. Vol dir que el
tema que més preocupa a la societat catalana actualment és la independència de
Catalunya. Que ens demostrin el contrari, si no: quins nombres pot mostrar
cadascú?
Algunes persones diran que
som pocs. No entenen quin és el món on viuen. Un món postmodern, un món amb
societat complexes. Ja no hi ha opcions úniques. Ni dues ni tres. Hi ha mil
opcions, i per això és difícil moure a un gran nombre de persones per un
objectiu. Cada vegada és més difícil. Un temps en què són difícils els
lideratges. La gent no accepta a qualsevol sinó que vol algú que demostri de
veritat que mereix liderar alguna cosa. Ja no triomfen les majories (realment ha
passat algun cop?), sinó les minories més actives. L’independentisme a
Catalunya ha esdevingut ja la minoria més activa. Això no ho atura ningú. La
llibertat proporcionada per les noves tecnologies és a nivell mundial, no és
només per a nosaltres. Aturar-nos a nosaltres, és aturar al món, i això no és
viable.
