Feia més de dos anys que tenia ganes de conèixer-la. Moltes ganes. Havíem intercanviat correus electrònics i missatges als blocs respectius i fins en tres ocasions vam estar a punt de coincidir en algun dels seus brutals desafiaments atlètics, però semblava que no hi havia manera de trobar-nos. Avui sí. Aquest vespre l'Alexandra Panayotou ha presentat al pavelló de Fontajau (Girona) el seu primer llibre, La sonrisa del ultrafondo, en què relata amb tot luxe de detalls l'experiència viscuda l'any passat en córrer 2.010 quilòmetres en 31 dies per promoure els Campionats d'Europa d'Atletisme que es disputaven a Barcelona. Avui, per fi, ens hem saludat i he pogut comprovar que no només és una màquina de fer quilòmetres, sinó també, i sobretot, una gran comunicadora, una dona afable i somrient que coneix el valor de l'esforç i la superació, el poder quasi infinit de la voluntat.
Encara que no us agradi l'atletisme, estic convençut que us agradaria escoltar l'Àlex. Més enllà de les seves proeses en el camp de l'ultrafons (podeu donar una ullada al seu bloc: www.alexandrapanayotou.com) i de la seva fortalesa física i mental, m'interessa remarcar el seu talent per treure el millor de cadascú, per motivar les persones i, amb exemples inspirats en les seves lluites i triomfs, en els seus pensaments i emocions, transmetre un missatge que no hauríem d'oblidar: el que realment importa, el que més hauria d'importar-nos, és fer les coses ben fetes, tan ben fetes com puguem. A l'esport, a la nostra vida personal, a la feina... allà on sigui. És el que l'Àlex anomena l'excel·lència personal, la voluntat de donar el millor de nosaltres mateixos fem el que fem.
L'autèntica satisfacció
És molt possible que a pesar de tot no assolim els nostres objectius, però segur que ens hi aproparem més que si no ens hi esforcem. I l'autèntica satisfacció, remarca l'escriptora irlandesa d'origen grec, prové de sentir-se satisfet amb un mateix. Sosté Panayotou que ningú no aconsegueix mai tot el que vol, però que és important recordar que els moments difícils ens ajuden a créixer, que és bo aprendre dels errors però un cop ho has fet ja no té cap sentit centrar-se en els aspectes negatius i cal mirar endavant amb optimisme, valorar el que tens, les coses senzilles, les coses que al final del dia importen més.
Explorar els límits
Moltes gràcies, Àlex. Per la bona estona que m'has fet passar aquest vespre, pels teus consells (M'atreveixo a resumir-los: "No pots elegir què et passarà a la vida, però sí com ho afrontaràs") i per estimular-me a continuar explorant els meus límits. Com em dius a la dedicatòria del llibre que ara mateix començaré, jo també espero que a partir d'ara ens veiem més sovint.
Estoy encantada que hayas disfrutado de la charla - y espero que te gusta el libro tambien. Fue un lujo tenerte allí - espero verte a menudo, ya que has vuelto a tu Girona querida.
Un abrazaso