Quan, a la primavera de 1979, s’esdevenia la revolució iraniana, els analistes europeus no van entendre res. Teheran, una de les capitals més occidentalitzades, ocupades per senyores amb xador i homes barbuts, que clamaven contra el glamour de la cort de la xa de Pèrsia! Mentre que als intel·lectuals oficials els va enxampar amb el peu canviat, Jaume Miravitlles un vell figuerenc, amic d’infantesa de Dalí i antic comissari de propaganda de la Generalitat, va descriure què passava i endevinà, amb clarividència, què acabaria esdevenint. “És com el 36”, afirmà en una de les seves col·laboracions periodístiques. Miravitlles creia que tant a la Barcelona com al Teheran revolucionari, el país oficial havia obviat allò que silenciosament, s’havia esdevingut a la perifèria social. En el cas iranià, joves islamistes havien generat una xarxa de complicitats, amarades de religió, capaces de suscitar lleialtats per alçar-se contra un règim corrupte i excloent. En el cas català, el qui no existien per a la República, aquells “ qui no tenien nom”, en paraules textuals de Joan Garcia Oliver, havien estat capaços de generar una contra-societat en conflicte amb el capitalisme. Amb els seus mitjans de comunicació, la seva xarxa escolar alternativa, de solidaritat, d’intercanvi d’informació, de lleialtat, de supervivència. Aquella obra constructiva esclatà sota una fórmula revolucionària, entre la incomprensió de la Catalunya oficial. Per a periodistes com a Josep Maria Planes, només eren pollosos gàngsters, anarquistes violents. Tanmateix, van ser capaços d’enderrocar, per sorpresa, un ordre que semblava sòlid.
No tinc ni idea de com acabarà tot plegat, pel que fa al moviment dels indignats. Com molts altres, hi he passat encuriosit. He vist alguna assemblea, on he pogut contemplar aquesta barreja d’intel·ligència i ingenuïtat, de rigor i folklore “perroflauta”, de valor i intriga, de talent i estupidesa. Com tot, la realitat sempre és polièdrica i el principal enemic d’un moviment es troba en les pròpies contradiccions. Tanmateix, a sota la superfície d’una certa estètica revolucionària, m’he trobat coses que no quadren amb la caricatura que sovint es fa, des dels sectors crítics amb la seva iniciativa.
En els darrers anys, he tingut el privilegi d’haver estat convidat a xerrar en alguns centres socials. A presentar algun llibre, participar en algun debat o mantenir una conversa en profunditat. A sota l’estètica rasta i l’aparença descurada, carn de caricatura, hi he trobat gent relativament jove, i extraordinàriament formada. Persones que, entre piercings i algun tatuatge amagaven les seves llicenciatures, màsters i doctorats. Persones que, des d’una absoluta austeritat, poden discutir sobre l’imperatiu moral de Kant. Gent que tira endavant revistes o col·leccions de llibres. Que saben parlar, raonar, argumentar i documentar. Individus que, per comparació, deixen en la més absoluta misèria els seus “crítics”. Nois i noies que els podries trobar a “Saber y ganar”, mentre que, qui els critiquen, semblen formar part dels convidats de “Sálvame”. Joves extraordinàriament preparats que no tenen cabuda en un sistema que no els ofereix espai. De fet, pel que tinc constància, entre la gent que hi apareix, hi ha un bon grapat de professors associats de les universitats públiques, mentre que entre els seus detractors abunden els abonats a la universitat d'Intereconomía.
Seríem molt estúpids d’ignorar aquesta realitat. No sé si sorgirà quelcom d’aquesta estranya situació. Tanmateix, em fa l’efecte que la major part d’intel·lectuals (amb alguns dels quals hi he parlat), i s’equivoquen com tants altres no van saber interpretar la primavera iraniana, ni la revolució llibertària del 36. Dimarts passat vaig portar la nena a contemplar l’assemblea. Li vaig dir que, potser d’aquí trenta anys, ningú no se’n recordarà d’això. Tanmateix, podria passar el contrari, i el que mirem avui té una gran transcendència. Aleshores podràs dir “ho vaig veure amb els meus propis ulls”.
Ser creatiu
Ser crític
Ser emprenedor
Assumir riscos
Treballar dur
Sacrificar-se
És fàcil:
Demanar un salari mínim de 2000 €
Demanar subvencions per tot
Exigir un lloc de treball de 3000 € al mes per un filòleg
Queixar-se de tot
No fer res
Estar de camping okupant plaça Catalunya
També la burgesia urbana suposava un perill per a l'aristocràcia als segles XVIII i XIX i suposo vostè no parlaria del "país oficial" i "la perifèria social".
L'aristocràcia, classe fonamentada en el cabdillisme militar de l'alta edat mitjana, era un cos social espiritualment infecte i origen d'alienació que era àmpiament superat per la burgesia i altres estrats socials. En aquest sentit, les revolucions republicanes als Estats Units, França i -en certa mesura- Anglaterra suposaven un avenç (timid, però avenç). També les classes populars (avui ja inexistents) eren a la primera meitat del segle XX -si més no a Catalunya i a Espanya- una força intel·lectual i moral molt superior a la burgesia. Si es contempla la història només mirant el nom del monarca, cacic i cabdill de torn i interpretant-ho a partir d'aquí es corren riscos greus. Sense anar més lluny, en el cas d'Alfons XIII vostè s'hauria d'interessar molt més per la pornografia alemanya i per les curses de cavalls que per la filosofia, ciència, justícia social, sanitat, Cultura...
Si hom mira l'etapa republicana "solidaritzant-se" amb el Sr Companys el que li preocuparan són els "assumptes de faldes". Si ho mira des del punt de vista dels gàngsters Badia i Dencàs, li preocuparan les amistats mussolinianes, fer caixa a la botiga i els "assumptes de faldes". Si ho mira des del punt de vista de Josep Pla, li preocuparan les cases de barrets i intentarà ésser un individu tan cínic i mesquí com sigui possible. Si ho mira des de Joan March, voldrà vendre armes i tabac a tots els bàndols de la guerra que sigui. Si ho mira des de Cambó voldrà buscar diners per finançar un cop d'estat liderat per militars africanistes i paramilitars filofeixistes i carlistes.
Pel què fa a les concentracions, després de 40 anys de dictadura i 35 de demagògia, i de 60 ays de societat de consum i Leviatan, ideologia estatista arreu i absència quasi absoluta de pensament lliure, és normal que després de 3 anys i mig de crisi, amb més de 4 milions i mig d'aturats i un estat de profund coma social, espiritual i cultural, el màxim al què s'arribi siguin unes tímides concentracions a plaça Catalunya, on tan aviat se senten crits a favor de l'avortament, l'eutanàsia i les relacions sexuals lliures "entre persones de totes les edats" (!!!) com demandes genèriques d'augment del sou mínim, etc etc. D'altra banda, les accions brutals promogudes per Hereu/Trias i Felip Puig, els delaten, han quedat retratats com a polítics autoritaris i molt elementals, quasi-simiescos (per molt que s'enfadin els del ridícul Proyecto Gran Simio).
Això no va enlloc. Si ho adverteix ara li estalviarà dilemes estèrils a la seva filla.
La Revolució de 1936 parlant amb propietat només es pot comparar a la Revolució de Nèstor Makhno a Ucraïna, o (en menor mesura, doncs aquest fou avortada abans i no va durar 3 anys com les anteriorment citades) a la revolució de febrer de 1917 a Rússia, -quan encara els bolxevics es passejaven per Suïssa i Nova York- i era liderada per soviets (un invent anarquista, de Volin, del 1905) i sindicats anarquistes i socialistes revolucionaris.
La de 1936 té moltes més similituds, per exemple, amb el moviment Solidarnosc de Polònia 1980-90 que amb l'Iran.
Si el tal Planes era un ignorant i un tipus mediocre que considerava que el 60% dels catalans eren "pollosos etc etc" és el seu problema.
Els fets d'Iran de 1979 es poden comparar amb el carlisme.
Salut!
però ara, malgrat les retallades, el sistema també és sanitat, educació, pensions, asistencia social, atur, seguretat (ara ja fa anys del darrer atracament), bombers, protecció civil, agents rurals, i suposo que més coses en que no caic
aviam què hem de rebentar
i on esta el para-estat i para empreses que volen crear?? jo no en veig cap, reclamen que l'estat el hi solventi tots els problemes.
com si tots els doctorats i carreres tinguessin el mateix valor.
Lo creado en 400 años, no se puede desmantelar en 15 dias, el trabajo es de hormiguitas y poco a poco. Convenciendo y no venciendo.
Eso si, en cuanto el Estado se sienta amenazado. ¿Que sucederá?.
Añadir que ya me gustaria haberme leido a lo largo de mi vida, la mitad de libros que se han leido algunos de estos jóvenes.
Por cierto esto te lo dice uno de ciencias.
cap senzillament volen com petits-burgesos ja que ha casa seva els hi han dit que si es treien una carrera torbarien una feina ben pegada.
el problema és que fa 30 anys hi havia poc universitaris però ara en sobren ningú vol fer FP i segurment aprendre un bon ofici t'acabi dant més beneficis.
per altre banda si estudies astro-física-teorica el més probable es que hagis buscar feina a la esa a la nasa a la boing o a airbus o alguna altre carrera molt especialitzada hauras d'anar a treballar a alemanya o als usa, ja que aquí d'aquests tipus de treball no hi ha, la majoria és turisme i tot el que deriva d'ell.
per altra banda es podrien unir i crear les seves SA no esperar que l'estat els hi solucioni el problema o trobar treball.
insisteixo el que reclamen aquests universitaris és que no volen cobrar mil euros sino 3000.... i els que es veuen obligats a una feina de 1000 que els bombin, solidari i igualitari 100%
Em desagrada haver d'intervenir. Tanmateix, els teus arguments em recorden als dels tertulians d'Intereconomía. Poc o gens documentats, fruit del prejudici (és a dir, jutjar sense conèixer) i amb l'exclusiva voluntat desqualificadora. Un consell. Escolta, observa, i no et deixis portar per les teves idees prèvies. A quants coneixes del 15-M?
No, no només es tracta de lletres. A més, bona part dels que jo conec, no els falta el que dius tu "emprenedoria". Mira, sinó, bona part de les publicacions, editorials, gestió d'espais i cooperatives que munten.
El problema, no és que vulguin ser funcionaris (cosa que em sembla molt bé perquè això és apostar per treballar per a la societat sense el desig d'enriquir-se) sinó que els diners estan a les mans equivocades.
Aquests problemes d"emprenedoria" que dius, se solventaria si incautéssim totes les "bonificacions" dels banquers Sáenz, Botín, etc. Dóna'm els 9 milions d'euros anuals que cobra en Sáez i et muntaré cent empreses útils cada any. O que se'ls quedi l'estat, i permeti contractar a 400 infermeres, que fan més bon servei que restar a qualsevol paradís fiscal!
per altra banda no se si ho has pensat si el salari minim fossin 3000 euros, es produiria una inflació tan descomunal que els 3000 pasarien a valdre 1000 d'ara.
o el que és el mateix si el salari mínim fos 3000, els 3000 actual passarien a ser 7000.
el 'problema' o tal i com està montat el sistema és així, hi ha feines que no vol fer ningú i per tant se'ls porta al limit de o fas aquest treball o et fots de gana.
i per l'altre perquè hi hagi classe mitja hi ha d'haver classe baixa... si s'eliminen les classes tothom seria de classe baixa, ja que com contractaries algú perquè et netejes la casa i encara et sobressin diners per viure millor que la persona que has contractat?
algunes de les propostes que fas hauries de pensar en l'impacte que tindria en tot el sistema i no només en el més facil i demagog.
d'entrada la majoria significa que t'expulsin directament de la Unió Europea, hauries de ser conseqüent i començar amb punt 1-marxar de la UE 2-....
tinc un amic que és bibliotecari i doctor en lletres, funcionari és clar... i enamorat de la bona feina que porta a terme. Un altre és violinista a la OBC. S'hi ha deixat la pell estudiant música... però finalment ha aconseguit una plaça a la nostra orquestra i està entusiasmat. Ni l'un ni l'altre han fundat cap empresa ni són emprenedors (en el sentit econòmic del terme) ni generen PIB. Ans al contrari, consumeixen recursos públics. Quin és el problema però? Hauríem de prescindir dels serveis que presten?
Un tercer amic és "emprenedor", molt emprenedor. Després d'obtenir un doctorat dels que tu consideres importants i útils ha muntat una empresa que factura una barbaritat. Genera PIB, vaja... i no depen del "papa" Estat. Aquesta empresa es dedica a produir videojocs. Alguns dels que han tingut més èxit internacionalment són de caire violent i d'una "estètica" parafeixista... però la llei ho tolera i la pela raja, perquè els joves, alguns joves, omplen així la buidor dels seus dies. Funcions terapèutiques, en podríem dir? El Soma huxleià? És convenient la funció del meu amic doctor important? És reprobable? És ética? Ha llegit Huxley el meu amic doctor important? I Montaigne i Spinoza,...? Ho considera ximpleries per a estudiants sense visió de futur ni empreneduria?
Haurem d'anar decidint ràpidament quin és el món en el que volem viure.