Un apunt de caire impressionista, d'aquests que s'escriuen ben bé pel gust de l'escriptura. I de la vostra lectura, és clar.
Capvespres de primavera
Sempre he cregut que tot és bo, el que bull a l’olla del calendari. Si una matinada gelada d’hivern exsuda l’embruix del recolliment, un migdia de canícula pot hipnotitzar l’ànima terrena de qualsevol. Tot depèn del lloc, del cas i de cadascú.
En aquest aspecte subjectiu, i a vegades canviant, jo de jove m’agradava sobretot de les nits d’estiu, quan les hores s’arraulien com un gat en una terrassa amiga per estirar-se en el temps com cera calenta. Les omplíem de converses i rialles, de festeig i seducció, de somnis i nostàlgies. A vegades, si érem pocs i tocats de l’ala, les omplíem de teatre, d’astrofísica, del per què del saber microscòpic i de la ignorància suprema. Eren nits sense límits (ara parlo de les idees) tan irrepetibles com rutinàries, i amb el temps han fermentat un pòsit d’eternitat. Vint o trenta anys més tard, encara les enyoro i revisc, ni que quasi sempre sigui sol.
Actualment, sense renegar en absolut de les nits d’estiu ni dels somnis que Shakespeare i la revetlla de Sant Joan hi han associat, m’ha agafat una passió per la tendresa reposada dels capvespres de primavera. M’agrada treure el nas al terrat, des d’on festejo el món del veïnat sense sortir del meu, a badar i a regar les flors pendent de les fulles, a contemplar els núvols si s’hi ha, i saludar els avions que passen de llarg. O viceversa, perquè a vegades batejo els núvols segons la forma (Rino, Aràbia, Llentia) i els dono una mica de conversa. Sense paraules, per descomptat.
Precisament avui, fa una estona, escoltant la xerrera harmònica dels ocells immediats, se m’ha ocorregut que una de les recompenses més guapes de treballar picant lletra tot el dia, és que a la llarga aprens a sentir i a pensar (!) sense paraules.
És llavors quan el miracle, petit i laic, de la comprensió global s’esdevé gràcies a la suma precisa de tots els factors que estructuren un instant. En plural efímer però en present perenne. És llavors quan l’instant (o més ben dit la percepció de l’instant, que en realitat fabrico de dins enfora com els mestres budistes), esdevé universal a còpia de contingència, a còpia de l’espaitemps que fuig cap a la dimensió de la qual no retorna cap matèria. És llavors quan, sense cap presumpció sinó just el contrari, tinc la sensació de ser el centre del món, el melic del cosmos, i carrego les piles d’aquesta essència inefable que després m’esforço a traslladar a les lletres.
Tot i que sovint tinc la sensació que, fet i fet, jo no sóc pas el subjecte de la frase, sinó un simple complement circumstancial a través del qual s’explica el verb. Que en aquest, sense pretendre abastar la humanitat ni de lluny, deu significar una partícula aprehensible, més o menys traduïble, d’allò que és pròpiament humà. Com aquest apunt, per exemple.
