cbort |
dijous, 26 de maig de 2011 | 01:48h
Avui dia dir que no tots els polítics són iguals és predicar en el desert. Hi ha tanta desconfiança i la gent està tan farta que la generalització està arrelada com a conseqüència de la mateixa fartura. No cal insistir, doncs, en això, encara que sigui cert.La majoria de persones viuen immerses en una vida quotidiana poc satisfactòria, sobretot per causa de la crisi, amb problemes greus (atur, hipoteques salvatges, feina precària o insegura...) que cap polític ni partit ha estat capaç d'evitar. Cal afegir-hi un bon brou de cultiu sembrat pel franquisme que va apolititzar la gent, i la poca tradició de participació política a l'Estat espanyol com a conseqüència que les masses no van entrar en política fins a principis del segle XX i ja sabem que aquest ha estat un segle dominat per la dictadura de Franco, sense oblidar la de Primo de Rivera. La República tingué una vida efímera i fou governada temporalment per la dreta.
Per tant, hi ha factors de clara actualitat en el descrèdit del que anomenem classe política però també un fil històric que arriba fins als nostres dies. Sembla com si encara perdurés en l'inconscient col·lectiu la tradició apolítica llibertària, fruit principalment de l'època de la Restauració en la qual governaven dos partits sense connexió real amb les persones i que s'alternaven al poder. Governés qui governés res no canviava en la classe obrera i les classes populars en general. No s'assembla al que ara ens està passant?
Quan el sistema falla i els polítics governants i els principals de l'oposició només tenen una recepta: retallar i eliminar conquestes socials bàsiques, i són incapaços de garantir el bé comú, la ràbia i el descrèdit van junts. Afegim-hi la tradició.
No obstant això, allò positiu- molt positiu- del moviment del 15 M és precisament la seva vessant política. Reclamen un altre sistema, però polític. Potser l'arrelament que els darrers trenta anys ha fet el concepte de democràcia en la mentalitat col·lectiva és un gir sociològic històric. Volem democràcia, però real.
A l'Estat espanyol el sistema democràtic que tantes esperances va generar ha deixat de ser-ho molt aviat, lliurat ara del tot als mercats. I això ha contribuït a una sana indignació. El quadre no és dolent. Pot ser esperançador, encara que sigui a llarg termini.
Sembla que en volta de defendre l'activitat productiva equilibrada a les necessitats reals del país, com deuria fer qualsevòl país normal per financiar unes despeses raonables de l'Estat, han defés les despeses de l'Estat en contra d'una activitat productiva equilibrada a les necessitats reals del país.
Activitat econòmica que sembla esdevenir cada vegada més impracticable per a la població a l'Estat espanyol fins el col.lapse actual.
Per la qual avui en dia l'actual bombolla que sembla estimulada o creada des de la negligència de l'activitat política i pública ha fet que el salari per contractar un treballador s'haja encararit i quadriduplicat de forma desproporcionada a través dels anys i siga cada vegada molt més complicat defendrel's per l'activitat econòmica davant la globalització a l'Estat espanyol i la seva gestió inadequada, total per què els treballadors resten al maeix nivell i apenes puguen arribar a final de mes, -de fet abans en cinc mil pessetes s'omplia el carro de la compra i avui amb no res ja han desparegut- sense apenes cap canvi de model productiu que justifique aquest increment artificial.
No es poden detraure diners d'allà on calen i que necessita l'activitat productiva per desenvolupar-se per 'colgar-los' on no fan falta o són molt més ineficients.
Un país amb dinàmiques negatives i cada vegada més malalt necessitarà cada vegada més hospitals, entrant en una dinàmica negativa i un atzucat sense sortida cada vegada major.
O pel contrari un Estat inefcient amb dinàmiques negatives trencant la cohesió i l'equilibri entre les diferents activitats econòmiques ofegan le economia amb despeses superficials i més ineficients per acabar convertint un país amb una xarxa que estimule una mena de drogodependència crònica cada vegada major i insostenible pel sistema.