(1) Catalunya té un sòlid centre-dreta nacional: la federació de partits formada per Convergència i Unió. Quan l'electorat de l'Estat Espanyol està fent, en general, un gir radical cap al PP que castiga la nefasta gestió del PSOE però que també en part reclama un procés de recentralització de l'Estat, a Catalunya en canvi el PP hi experimenta un ascens molt més moderat i, fins i tot, s'ha d'inventar experiments perillosament propers a la xenofòbia explícita com el de Garcia Albiol a Badalona per poder aconseguir alguna victòria en una gran ciutat. Vist des d'un punt de vista d'interès nacional català, l'actual fortalesa de CIU és d'una importància extrema, ja que és l'única formació que ha pogut evitar un gir cap a la dreta espanyolista que ens hauria pogut acostar a la dramàtica situació del País Valencià i de les Illes Balears. A més, aquesta exitosa CIU, en concordança amb el sostingut creixement que s'ha produït els darrers anys del suport social a les propostes de més autogovern i fins i tot d'Estat propi per Catalunya, és més sobiranista que mai i, almenys retòricament, no posa cap límit al dret del nostre país a decidir, i permet que tinguem tant un president de la Generalitat com un alcalde de Barcelona que han votat a favor de la independència a les consultes populars no oficials sobre aquesta qüestió.

(2) Catalunya necessita desesperadament una esquerra nacional que pugui competir amb el centre-dreta per ser hegemònica. El nostre país, com passa en tota democràcia mínimament sana, no és ideològicament homogeni. No ens podem permetre que una sola formació, CIU, amb tots el rebutjos que naturalment produeix el seu ideari de centre-dreta conservadora a gran part de la població, sigui l'únic instrument eficaç per a la governació de Catalunya i per a la interlocució amb el poder espanyol. El nostre país també necessita, i s'ho mereix, una esquerra a l'alçada de les circumstàncies, una esquerra que ha de ser la contrapartida ideològica de CIU. I per ser-ho veritablement, no pot ser una repetició ni de PSC, ni d'ERC ni d'ICV, ni tan sols en llurs moments de més èxit electoral, sinó que ha de ser molt més que tot això. Ha de ser una esquerra arrelada a tot el territori, tant l'urbà com el rural, i ho ha de ser tant o més que CIU. I ha de ser una esquerra nacional, és a dir, d'obediència estrictament catalana, no subsidiària de cap instància de decisió aliena al poble que aspira a representar. Ha de ser, finalment, una esquerra que, també sigui capaç de llegir les necessitats i les justes aspiracions de la nostra ciutadania i que, per tant, defensi amb convicció els interessos econòmics dels ciutadans de Catalunya enfront de la sagnia fiscal que comporta la pertinença a l'actual model d'Estat espanyol, i es rebel·li contra la clara vulneració dels nostres principis democràtics més bàsics que representa un poder constitucional, encarnat en el Tribunal Constitucional espanyol, que es permet de derogar allò que el nostre poble aprova en referèndum.

ERC ha aspirat a convertir-se en aquesta esquerra nacional, però clarament ha fracassat en l'intent. L'arriscada aposta pels governs tripartits d'esquerres responia sobretot a una estratègia cap a aquesta legítima aspiració. Ara, vist en perspectiva, en podem valorar molt positivament els rèdits aconseguits per a l'independentisme social en haver propiciat un xoc institucional amb el poder espanyol gràcies al procés de l'Estatut, que finalment ha desemmascarat la veritable naturalesa d'un Estat que no es vol plural i ha fet evident que l'exercici del dret a decidir és l'única sortida de l'atzucac. Però, d'altra banda, ERC ha d'admetre que no ha sabut transformar aquest creixement del suport a l'independentisme en un augment (ni tan sols manteniment) de la seva base electoral, ni tampoc no ha aconseguit l'esperat gir cap al sobiranisme que un PSC al capdavant del país hauria hagut de fer. Les causes del fracàs són múltiples i variades, i moltes són alienes al partit; d'entre les d'origen intern en destaco algunes d'especialment rellevants: (a) la injustificable contradicció entre l'expulsió del Govern per haver demanat el vot en contra a l'Estatut el 2006 i a continuació pactar ràpidament un nou tripartit amb Montilla (ambdues coses eren clarament incompatibles; personalment penso que era millor haver votat afirmativament a l'Estatut ja que així s'hauria aconseguit que el suport referendari fos més gran, i per tant, la previsible posterior retallada del TC hauria estat encara més il·legítima i conseqüentment el creixement de l'independentisme encara hauria estat més gran), (b) la manera impresentable i barroera com, tant Carod com Puigcercós, van escenificar el procés de substitució de l'un per l'altre al capdavant del partit, (c) la precipitació del sectors crítics de Carretero i Bertran que no van saber entendre l'estratègia de guany segur que significava el procés estatutari ni la importància de la unitat per aconseguir bastir una forta esquerra nacional en un context de xoc institucional creixent amb l'Estat, (d) la ineptitud d'una direcció del partit que no va saber escoltar una part de la militància ni resoldre'n les inquietuds ni va ser prou generosa per evitar dues greus escissions que no s'haurien d'haver produït mai. Però també cal reconèixer l'honestedat de la militància que es mantingué ferma al peu del canó i que amb gran treball des de baix, des del govern, des del territori i des dels ajuntaments ha aconseguit que ERC es ratifiqui com a referent hegemònic de l'independentisme català mantenint-se malgrat tot com a tercera força municipal en nombre de regidors (quasi 1400 a tot el país), mentre que la CUP (tot i haver tingut un meritori creixement) n'obté 101, i RCat 46. D'altra banda, l'independentisme de Solidaritat, que es pretén transversal i no classificable en cap ideologia, fracassa notòriament i, bo i perdent el 70% dels vots que havia obtingut a les eleccions al Parlament, només obté 47 regidors. Cal reconèixer també que de moment només l'executiva d'ERC ha tingut l'honestedat d'admetre la seva part de responsabilitat per aquests mals resultats que globalment han debilitat l'independentisme i ha dimitit en bloc. Això obre la porta, finalment, al procés congressual que ha d'efectuar un relleu total de la direcció del partit.

El PSC també paga dramàticament les flagrants contradiccions que signifiquen participar d'un procés ambiciós de revisió estatutària i a la vegada participar també d'un govern i una esquerra espanyola que s'encarreguen de retallar sense pietat el text català i després acaten sense protestar una sentència del TC que l'acaba de convertir en paper mullat. A més, no pot evitar aparèixer als ulls de gran part de l'electorat (també del que li era fidel) com un partit sense veu a Madrid, totalment diluït en el grup parlamentari del PSOE, fins i tot incapaç de desmarcar-se'n quan es tracta de defensar els pagaments derivats del model fiscal que ells mateixos havien pactat amb el govern central. Arribats a aquest punt justament molts catalanistes del PSC es deuen estar demanant desconcertats com poden recuperar un projecte que torni a ser a la vegada fidel al país i a la ideologia que són llur raó de ser.

Crec que, tal com darrerament han defensat Carod i Serallès, la sortida natural de tal situació passa per un acostament de tots aquells que comparteixen una sensibilitat d'esquerres i que creuen que Catalunya ha de poder decidir lliurement el seu futur. Cal que tots ells treballin per bastir aquesta esquerra nacional com una coalició de partits tan àmplia com sigui possible, amb ERC, amb la gent de les CUP i de Reagrupament, amb els catalanistes coherents de PSC i d'ICV, amb la gent de Solidaritat i de Democràcia Catalana que se sentin d'esquerres, i amb tots els altres catalanistes d'esquerres que pugui estar oblidant. Només així podrem construir políticament un projecte de país lliure i socialment just i avançat que obtingui tot el suport ciutadà que li resulta natural i que, al final, a través d'un gran pacte de país amb el centre-dreta nacional de CIU, ens pugui portar a fer un gran pas endavant. Només així podrem acabar tenint allò que normalment tenen les democràcies lliures, és a dir, un gran referent de dretes i un gran referent d'esquerres que estiguin d'acord almenys en una única cosa: la llibertat del país i dels ciutadans que representen.