Fa uns anys, pels vols del Dia de San Valentin, i si no m'erro també el dia de la Mare, es venia la famosa "Medalla del amor", amb el lema: "Hoy te quiero más que ayer, peró menos que mañana". I és, aquesta frase la primera que em va venir al cap la nit de Diumenge. Vaig fer una traducció lliure i ràpida: "Catalunya es més espanyola que ahir, i si continuem així, però menys que demà".
El mateix em va passar, quan el mestre Cuní va fer un comentari de les eleccions a Euskadi, i els grans resultats que estava traien la coalició abertzale Bildu ( Reunir-se en euskera, mira tú!): "Tots units fent força", fàcil si però . clar i català.
Per acabar d'adobar-ho, i tot donant-li voltes a ERC, SI, CUP i Rcat, i el perque del tot plegat de l'independéntisme català - cada cop som més els independentistes, però cada cop hi ha menys politics independentistes al Parlament-, em va venir al cap una estrofa de l'Estaca: " Si estirem tots ella caura, i molt de temps no pot durar..." Imaginat-me en Puigcercós, Carretero, Laporta, Bertran, Tena i els de les CUP, estirant cadasqú cap un cantó L'Estaca de l'independentisme, fins que al final entre tots es carreguen el moviment independentista. Si, ja ser que es molt imaginà, però la única realitat que veig es que des de fa quatre anys els partits espanyolistes van cap amunt elecció darrere elecció, i els nostres... avall que fa baixada.
Per contra els abertzales han entés que només junts sumen, i han creat Bildu, una coalició força transversal, on els sobiranistes i els independentistes van de la má. I mira tu! han aconseguit en dos mesos escassos ser la segona força a Euskadi. Sense personalismes ( algú em podria dir qui és el líder de Bildu?).
A casa nostra tot continua igual, a veure qui la té mes grossa. Fent articles posant a parir en els antics companys, omplint-se la boca de refundació peró tots els que hi eren continuen volent ser. I els votants independentistes fent pito, pito, colorito davant de la munió de paperetes independentistes, o en el pitjor dels casos quedant-se a casa cansats de tant de soroll per continuar vivint en una Catalunya cada cop més espanyola.
serien la segona força del país. I a la primera CiU també hi ha molt vot independentista. La gent ja la tenim, falta que en sortin polítics a l'alçada.
D'altra banda el vot espanyolero va per derives frikis. A sant de que els espanyolots inadaptats de Sta. Coloma o L'Hospitalet han de votar PXC? O els de Badalona el PP de Garcia-Albiol? Si estiguessin en contra de la immigració inadaptada haurien de ser els primers en agafar el "Sevillano" de tornada.
Francesc |
divendres, 8 de juliol de 2011 | 19:37h
Ja fa temps que la Generalitat de Catalunya, en trànsit de guanyar-se la major popularitat possible entre els catalans, tria un recurs sentimental que afegir al problema del finançament. I no tria un altre que aquest: el de proclamar que Catalunya està poc més o menys, en vigílies d'una "guerra de la independència". És a dir, s'han donat com ales al separatisme, que avui el separatisme a Catalunya no és un sentiment clandestí, transportat en secret com a cosa prohibida, sinó que és l'efecte retòric de primer ús, llançat com la cosa més natural, per salvar situacions difícils, fins i tot per les autoritats representants allí de l'estat espanyol. Posada la cosa així, nua i freda, davant dels nostres ulls, hauria de sacsejar una commoció de dalt a baix si no haguéssim perdut del tot la sensibilitat. A Espanya es fa servir el sentiment separatista a plena veu, com a instrument normal de comunicació política, entre els governants de Catalunya i els seus governats. A aquests governants així no només els ha lliurat Espanya gran part de la seva hisenda i l'ordre públic, sinó que els ha lliurat el que importa més: la formació de l'ànima de les generacions noves. Horripila pensar com van a sentir la solidaritat espanyola aquestes generacions noves educades pels qui professen sense gires seva insolidaritat. Formar unitats ingents, com la d'Espanya, és tasca de moltes generacions al servei d'un constant esforç. La glòria difícil d'una gran obra així demana el sacrifici de segles. Desfer és molt més fàcil: només cal deixar que floreixi en totes les esquerdes el separatisme elemental, desintegrador, bàrbar en el fons, perquè tot es vingui avall. Però això passa si no s'interposa la decisió resolta d'un poble, ja format, que vol mantenir costi el que costi la seva unitat i que trobarà entre el seu jovent gents disposades a enviar afusellar, sense titubeig, a raïms de traïdors.
Es el que dic si anéssim plegats les coses serien molt diferents. I pel que fa en els espanyols inadaptats - els que no es consideren immigrants perquè estan a Espanya (sic)- de Sta. Coloma i Badalona, ja se sap, d'on no n'hi ha no en raja.
Fa uns anys, pels vols del Dia de San Valentin, i si no m'erro també el dia de la Mare, es venia la famosa "Medalla del amor", amb el lema: "Hoy te quiero más que ayer, peró menos que mañana". I és, aquesta frase la primera que em va venir al cap la nit de Diumenge. Vaig fer una traducció lliure i ràpida: "Catalunya es més espanyola que ahir, i si continuem així, però menys que demà".
http://www.facebook.com/notes/gemma-ferrer-buil/impressionant-article-dels-efectes-devastadors-de-la-divisi%C3%B3-independentista/175617519161799
serien la segona força del país. I a la primera CiU també hi ha molt vot independentista.
La gent ja la tenim, falta que en sortin polítics a l'alçada.
D'altra banda el vot espanyolero va per derives frikis. A sant de que els espanyolots inadaptats de Sta. Coloma o L'Hospitalet han de votar PXC? O els de Badalona el PP de Garcia-Albiol? Si estiguessin en contra de la immigració inadaptada haurien de ser els primers en agafar el "Sevillano" de tornada.
Ja fa temps que la Generalitat de Catalunya, en trànsit de guanyar-se la major popularitat possible entre els catalans, tria un recurs sentimental que afegir al problema del finançament. I no tria un altre que aquest: el de proclamar que Catalunya està poc més o menys, en vigílies d'una "guerra de la independència". És a dir, s'han donat com ales al separatisme, que avui el separatisme a Catalunya no és un sentiment clandestí, transportat en secret com a cosa prohibida, sinó que és l'efecte retòric de primer ús, llançat com la cosa més natural, per salvar situacions difícils, fins i tot per les autoritats representants allí de l'estat espanyol. Posada la cosa així, nua i freda, davant dels nostres ulls, hauria de sacsejar una commoció de dalt a baix si no haguéssim perdut del tot la sensibilitat. A Espanya es fa servir el sentiment separatista a plena veu, com a instrument normal de comunicació política, entre els governants de Catalunya i els seus governats. A aquests governants així no només els ha lliurat Espanya gran part de la seva hisenda i l'ordre públic, sinó que els ha lliurat el que importa més: la formació de l'ànima de les generacions noves. Horripila pensar com van a sentir la solidaritat espanyola aquestes generacions noves educades pels qui professen sense gires seva insolidaritat. Formar unitats ingents, com la d'Espanya, és tasca de moltes generacions al servei d'un constant esforç. La glòria difícil d'una gran obra així demana el sacrifici de segles. Desfer és molt més fàcil: només cal deixar que floreixi en totes les esquerdes el separatisme elemental, desintegrador, bàrbar en el fons, perquè tot es vingui avall. Però això passa si no s'interposa la decisió resolta d'un poble, ja format, que vol mantenir costi el que costi la seva unitat i que trobarà entre el seu jovent gents disposades a enviar afusellar, sense titubeig, a raïms de traïdors.