El catalanisme polític i el sobiranisme transversal està més dividit que mai a poques hores de l'inici formal de la campanya pel referèndum de la reforma d'Estatut d'Autonomia de Catalunya. De la confusió hem passat a la divisió, i ara a l'enfrontament, que és el pitjor dels escenaris possibles. L'espectacle televisiu poc edificant d'independentistes barallant-se pel "sí" o pel "no" a l'Estatut es pot repetir els propers dies. A la televisió, al bar, a la feina, a casa... És el resultat d'un procés frustrat i frustant. Les coses s'han fet tan malament com s'ha pogut i més. Ara el problema dels polítics és traslladat a la ciutadania. "Au, espavileu-vos!"
No m'estranya que Oriol Izquierdo, secretari general de l'Opnió Catalana ni més ni menys, dubti cada matí quan es mira al mirall. Avui estic pel sí o avui estic pel no. Són moltíssims els catalans sobiranistes que vacil·len, que no saben què fer, a qui fer cas. El bombardeig partidari serà insuportable els propers dies. L'intent d'utilitzar el vot amb segones i terceres lectures evidencia la perversió de tot plegat. Per a molts electors els serà difícil mantenir la fredor analítica en el moment de dipositar el vot a l'urna.
Aquest desconcert, aquesta ferida sobiranista que es va aixamplant per moments, tindrà una cicatrització complicada. A l'Òmnium Cultural ho han constatat amb la consulta per conèixer l'opinió dels socis d'una entitat bandera del catalanisme, nacionalisme o sobiranisme transversals [aquí teniu els resultats i el comunicat]. Un 44,61% es decanta pel "sí", mentre que el 38,98% aposta pel "no", el 4,47% pel vot en blanc i el 3,98% és partidari del nul. Guanya el "sí", però la majoria correspon a diverses fórmules d'expressar rebuig a la reforma estatutària que el 18 de juny anirà a referèndum.
L'Òmnium és una prova de la fractura en l'espai social i polític catalanistes. Això vol dir que aquesta reforma estatutària anirà a referèndum sense la unitat del catalanisme necessària. No suma, sinó que resta. No engresca, sinó que enfronta. L'Òmnium que ara presideix Jordi Porta, que ahir va comparèixer per explicar els resultats acompanyat d'Eduard Voltas, no és el reflex de la societat catalana al complet. Si així fos, la victòria interna del "sí" (molt celebrada per convergents i rebuda amb decepció per republicans) giraria com un mitjó la nit del 18-J perquè prop d'un 40% del "no" seria un èxit brutal (llavors els republicans brindarien amb cava i els convergents tindrien cares molt llargues).
Les males llengües expliquen pressions de tota mena a ca l'Òmnium. Que si l'aparell d'Esquerra ha treballat perquè sortís el "no" i mira quin resultat! Que si els estrategs de Convergència han pressionat perquè sortís el "sí"... Tant li fa. Tots els fils que s'hagin pogut moure en un sentit o altre només posen de manifest dues coses: que l'Òmnium ha recuperat el pes cívic que tenia (per això es mouen els partits) i que aquesta campanya serà molt dura. És per això que l'han encertant optant per no fer cap campanya: ni pel sí ni pel no. Només faltaria una ruptura interna a Òmnium perquè l'acabem de rematar.
ERC ha destacat en un comunicat que el "sí" intern d'Òmnium no supera el rebuig a l'Estatut retallat. ICV ha emès una nota en què afirma que la victòria del "sí" "demostra que el no dins del nacionalisme català s'està desinflant". CDC no sé què ha dit al respecte, sincerament. L'únic que he llegit de la federació nacionalista són comunicats d'Artur Mas i Felip Puig reclamant insistentment a Pasqual Maragall la data i convocatòria de les eleccions anticipades al Parlament.
Mentrestant, l'almoina policial ha merescut aquest dimarts una declaració del President Jordi Pujol en defensa dels Mossos d'Esquadra i criticant la "parafernàlia" estatal en el retorn d'uns agents de la Guàrdia Civil que havien marxat abans d'hora deixant desprotegit una part del país. Pujol i Joan Puigcercós són els únics que han parlat clar, en aquest assumpte.
Mentrestant, Iberia ha anunciat la supressió de la majoria de vols des de l'aeroport del Prat, adduint falta de rendibilitat en les rutes punta a punta, per concentrar-se en la companyia de baix cost que crea i el pont aeri amb Madrid.
Mentrestant, al Congrés dels Diputats se celebra el Debate del Estado de la Nación. Ells tenen les dues coses: Estado i Nación. I uns polítics que fan un gran exercici de focs d'artifici (Zapatero dient a Rajoy que és un "profeta del desastre" i el líder del PP dient al president espanyol que és un "sembrador de discòrdia") però pacten que el tema d'ETA no el toquen perquè és un "tema d'Estat".
D'això van sobrats, mentre aquí el quadripartit del 30-S escampa divisió i desil·lusió col·lectives vestint-ho amb eslògans i campanyes barates.
Ja veieu que aquesta nit estic pessimista. O cansat...
Reaccions blocaires al debat intern d'Òmnium
-Marc Roca: A propòsit dels resultats d'Òmnium Cultural
-Galderic Lastras: La inutilitat del vot nul
-Àlex Masllorens (PSC-CpC): Fins i tot a Òmnium Cultural guanya el sí
-Marcel·lí Reyes (ERC): El referèndum a Òmnium Cultural
-Isaac Garcia (ERC): Catalanisme dividit
-Marc Espasa (JERC): Òmnium ha parlat + una miqueta de política ficció
-Joan Mas (JERC): Òmnium o la inutilitat del vot nul
-Carles Benítez (MDT): Diuen que anar més enllà de les Institucions és de somiatruites
-Ignasi Llorente (ERC): Nacionalisme dividit, i què?
-Aleix Cardona: Òmnium i el sí
Hola Saül,
Penso que t'equivoques quan dius que des de l'independentisme català hi ha dubtes sobre què votar en el referèndum de l'estatutet Mas-ZP. No conec cap independentista que doni suport a les retallades del pacte Mas-ZP i per tant que estigui disposat a votar Sí en el referèndum.
On hi ha opinions diverses és en la forma del rebuig. Tot i que penso que s'estan superant les divergències i cada vegada hi ha un consens més gran a expressar el rebuig amb el No, que sigui dit de passada és l'únic vot que pot tombar aquest estatutet i obrir definitivament un nou escenari en la política catalana i en les relacions de Catalunya amb Espanya.
Pel que fa als suposats "independentistes" mediàtics que tant proliferen darrerament als mitjans de comunicació demanant el Sí en el referèndum, em sembla que no és res més que una anècdota i forma part de la gran batalla mediàtica que estan impulsant els partidaris d'aprovar aquest estatutet mutilat.
Estimat Sr Fornesa,
No sabem encara quin és el límit d'humiliació que podem suportar els catalans. Potser és infinit. Si féssim una llista dels últims dos anys, donaria molt de si.
Una de les últimes humiliacions ha estat el patrocini de La Caixa --la gran institució econòmica de la societat catalana-- a la selecció espanyola de futbol. La nostra capacitat de resistència sembla no tenir límit!
L'anàlisi que se'n pot fer és variat: no som especialistes en màrqueting, però donar suport a una entitat esportiva decadent i tronada que no desperta entusiasme ni als mateixos espanyols sembla, si més no, curiós.
Una altra cosa seria donar suport al mateix Fernando Alonso que, tot i que és un individu que no ens és simpàtic per raons òbvies, cal reconèixer que és un gran esportista en la seua especialitat.
Una altra anàlisi podria ser el nostre provincianisme. L'espanyolisme amable sempre s'ha vantat de ser cosmopolita, multicultural i no nacionalista, tenint en compte que a Catalunya té bastants adeptes, potser hauria estat més modern i multicultural patrocinar un equip Africà, o el de Xile, on tan agrada viatjar als espanyolistes simpàtics --tot i que desconeixem si s'ha classificat pel mundial.
Nosaltres som simples i senzills treballadors. No tenim un gran compte corrent a la Caixa, més aviat deutes. Tampoc no pertanyem a aquest "establishment català" a qui no va caldre fer llargues cues al RACC per assolir una entrada per a la a final de Paris; i encara menys pertanyem a aquest grup de selectes persones que van obligar a tancar corrents i de presa el tràmit de l'estatut als representant de la dreta regionalista catalana perquè ja hi havia massa soroll -- i ja sabem que el diner no vol soroll--.
Però l'esport espanyol no és innocent, és directament culpable que els catalans no tinguem seleccions esportives. Recordem que les institucions esportives espanyoles han pressionat, extorsionat i han utilitzat tota la seva maquinària diplomàtica per lluitar contra l'esport català.
I si l'esport és cultura, que ho és, és un atac directe a la nostra cultura per part de les institucions espanyoles.
Hi ha humiliació més gran que subvencionar els propis botxins?
No t'hi escarrassis. Parles al senyor Fornesa com es parla a un patriota
esbarriat, i no és això. Ell pertany a la classe de catalans que, amb la bossa plena, els agrada fer el mico davant Madrid per tal de ser acceptats. Això ja ve del S. XVIII. Ell no és catalanista, sinó dinerista. Que no veus que encara està pendent això el gas?
Benvolgut Saül,
com que veig que continues amb el tema de l'estaut i l'inefable referèndum i que t'interessa recollir opinions al respecte, aquí et deixo la meva. http://catalunya-2014.blogspot.com/
Salut i mercés per no haver defallit davant tanta mediocritat política. Jo no sóc tan fort, em temo.
Salut
Celebro que estiguem d'acord, Joan Manel.
Salut
El pitjor escenari possible. Molt ben dit, Saul.
Majoria nacionalista al Parlament i govern monocolor PSOE ????
Com és possible això????'
Algú ha fet coses molt mal fetes per acabar així. No hi ha dubte.
Mas i Carod, dimissió. Doneu pas a gent nova, coherent i més neta.
Cada dia veig més clar que si n'hi ha tants que els posa nerviosos una victòria o un nombre molt elevat de vots negatius, també és perquè suposaria un rebuig total a l'estratègia del partidisme que ha presidit aquesta negociació estatutària. Seria un missatge inequívoc a tota la classe política catalana (i catalanista?) en el sentit d'impugnar aquest tactisme tan baix que ens ha portat a un estatut retalladíssim. Penso que si guanya el no seria una lliçó molt profitosa per als nostres polítics. S'ho haurien de pensar més abans de fer espectacles patètics al congrés espanyol, demanant al govern de torn que els deixi ser els seus socis predilectes.
El soberanisme no el veic trencat ni desunit, ens al contrari el veic unit. De partits sobiranistes només hi ha un en l'arc parlamentari i està pel No. D'altres partits i associacions estàn també pel No, des de un optica sempre soberanista. Els que no son sobiranistes estàn pel Si, tret del PP però és perque aquests ens odia i no pot soportar que tinguen un parell d'engrunes més
Basicament perque hom no pot autonomenarse Sobiranista i votar SI. Coronomines i gent de la mateixa corda poden anar-se'n a buscar bolets, que de sobiranistes no ho son
Un no pot imaginar a Ghandi o Luther King abaixant-se els pantalons per unes engrunes. Un se'ls imagina dient "No i d'aquí no em moc" reclamant els seus drets
El catalanisme light és una altre cosa, aquí a quelcom li diem catalinisme sense mirar quins son els seus objectius reals. Dir que en Montilla es catalanista es voler creure que en Guerra volia aprovar l'estatut del 30-S sense tocar-hi res.
Enganyar-se, res més
Una de les raons del Sí d'Òmnium la descrit molt bé el blocaire d'Alenar en el sentit que hi ha un tancament de files entorn a l'autonomisme i es barra el pas a aqualsevol discrepància. Llegiu les reflexions per reivindicar el dret dels somiatriutes a http://alenar.blocat.com/post/2047/76452
Això que hi ha independentistes que aposten pel si és un discurs que he anat escoltant els darrers dies i que penso que és poc més que una falàcia. Primer de tot: un independentista mai pot estar a favor d'un estatut d'autonomia que és una llei ogànica espanyola que aprova un parlament estatal. Com a molt podria arribar a abstenir-se'n si el text fos, per exemple, semblant al del 30 de setembre. Però independentistes que apostin pel sí? Jo no en coneixo cap. Això que en Colomines ara digui que és independentista... Bé, jo diria que més aviat és un personatge d'aquest catalanisme transversal que mai he acabat d'entendre quina és la seva composició real.
Un dels personatges que s'està movent més per muntar un corrent sota el nom Independentistes pel Sí és Jordi Sánchez, un home d'Iniciativa. Hi ha algú que estigui pel si i no visqui del diner públic?
Jo, en canvi, ho veig normal, tot plegat. Si el catalanisme polític -expressió ja antiga- estigués unit, no ens hagués calgut redactar un nou estatut, sinó un acord nacional per plantejar a Espanya la nostra emancipació. Però, ni està unit ara, ni ho ha estat en el passat, per més que alguns hagin volgut fer-nos veure que si. Perquè, per bé que es un fenòmen aparentment transversal, el catalanisme reprodueix les contradiccions tradicionals que mouen els interessos de classe. Ja sé que això també sona antic, però funciona. Que el catalananisme dels de dalt va per camins diferents del catalanisme dels de baix, és de pota de banc: els de dalt fan els seus grans negocis amb Espanya i els de baix, senzillament, paguem a tots dos. El que m'estranya, no és que ara apareixin dividits els dos catalanismes, sinó que el catalanisme dels de baix hagi restat ocult i silenciós durant tantíssim temps. Ara que comencem a treure'ns la son de les orelles els de baix, ens les sentirem i veurem de tots colors, perquè amenacem els negocis dels de dalt en voler deixar de pagar-los. Els dos catalinismes són irreconciliables, com s'està veient, perquè representen coses oposades. No ens enganyem, no és Espanya l'adversari, sinó nosaltres mateixos, que som presoners de grans paraules. Com abans entenguem això, abans ens deslliurarem de prejudicis, pors i també de depressions, Saül. Dir NO el mes que ve és començar a pensar les noves paraules que ens duran més enllà. No defallim.
I pel que fa a en Colomines, no cal ratllar-se gaire -vieg que molts li dediquen espai i energia. El noi, pel que sembla, està "cansat" d'estar tot el sant dia amb la falç aixecada a la UNESCO, a la Universitat, amb els seus fills -com ell mateix ha confesat- i ara es vol dedicar a reposar a l'ombra del catalanisme dels de dalt; abaixar la falç, acotar el cap i dir "sí, senyor, el que vosté mane senyor, està content el senyor?". I de ben segur que és independentista, però, ara ja, només si no li costa esforç. I els de dalt l'acullen amb els braços oberts i li ofereixen cobertura mediàtica i una bona llitera per fer migdiades reparadores. I a fe que no és un mal comunicador. Fins i tot té aquell pèl d'agresivitat i demagògia tan i tan preuats en els mitjans de comunicació dels de dalt. L'Agustí Colomines s'ha convertit en la joia de la corona dels cercles catalanistes de dalt.
I ja no penso parlar-hi més
El titular de l´article del liberal-regionalista Masllorens ho diu tot: "
"Fins i tot a Òmnium Cultural guanya el sí". Aquest "fins i tot" indica que, oh paradoxes, fins i tot la meitat dels associats a Omnium, integrants dels nuclis conscients de la nació catalana i per tant vèrtex de la lluita per la nostre pervivència com a poble, també han claudicat. El que els defensors de l´estatut de la vergonya apunten com victòries no es altre cosa que una relació de renuncies i derrotes. De fet si l`11 de setembre celebrem una derrota, ja no ve d´aqui, preparem-nos, alegres i xirois, a bastir un monumental victoria del "sí" i haurem preparat una nova i espectacular derrota, genial!. Proposo al tripartit (Psc, Icv, CiU) proposi com a festes nacionals catalanes els dies de la batalla d´Almansa, de Muret, el 18j de 2006, el 18 j de 1936...si del que es tracte es de fer sm, doncs no ve d´un pam.
Per què els que han votat són els més polititzats en clau de partit. La majoria no han omplert el formulari.
A partir d'ahí tot són pures hipòtesis, conforme és vullguen mediantitzar per uns o altres.