Victoria |
Dona |
dimarts, 24 de maig de 2011 | 18:32h
Ahir, dilluns 23 de maig, va morir, als 97 anys, Elisabeth Eidenbenz, Zuric 1913 - Zuric 2011, fundadora i responsable de la maternitat d'Elna durant els anys 1939 a 1945.
Afortunadament, gràcies a diverses persones, entre elles Guy Eckestein, que la va cercar per a fer-la reviure de nou el lloc, i la historiadora catalana Assumpta Montellà, que va investigar i divulgar recentment la seva història, ha sorgit de l'oblit Elna i Elisabeth. Fins aleshores, però, era viva al cor de les mares a les que va procurar un part en condicions i al dels infants protagonistes de la força de la vida en temps d'odi i guerra.
Per a Elisabeth, era el seu deure, la seva vocació, ella no creia que fos res extraordinari, ho feia posible entre mig de l'horror de la guerra i les persecucions. Per a quasi 600 infants nascuts a Elna, ella va ser la vida.
Agraesc el seu coratge, la tendresa, la determinació, els anys d'Elna, l'abnegació, els 97 anys viscuts, la grandesa de cor, els 20-30 naixements mensuals, elegir la vida i no la mort, el goig del risc i no el victimisme o el cofoïsme.
Elisabeth als 24 anys, voluntaria del Servei Civil Internacional de Suïssa va fundar la maternitat d'Elna, al castell de Bardou, primer per a les refugiades republicanes catalanes i espanyoles a França, que fugien del franquisme i vivien en condicions precaries i de patiment físic i psíquic, als camps, després per a diverses dones jueves i gitanes, perseguides pels nazis.
Vagi també el meu agraïment a les persones voluntaries que practiquen l'altruïsme del més alt nivell, dedicant la vida als altres, precisament per amor a la vida. Què faríem sense elles?
Que una noia de vint-i-tants anys plantés cara a la Gestapo demostra que era d'una altra pasta i, després de tot el que va passar arribà a gairebé centenària. Què no hagués arribat a fet en temps de pau!
Quan conec aquests herois més o menys anònims que fan coses així durant anys i sense demanar cap reconeixement penso en que a la nostra època sovint ens queixem per ximpleries. No els arribem ni a la sola de la sabata.
Jo també m'ho demano...què no hagués arribat a fer en temps de pau? Però potser les dificultats li van obrir els ulls i la vida... té una força que arrossega. Ha de ser una meravella saber que pots ajudar-la i fer-ho.
Joan Alcaraz |
dimecres, 25 de maig de 2011 | 09:23h
Sí, hi ha persones que, amb la seva generositat, eficàcia i coratge, són decidides benefactores de la Humanitat. El seu exemple ens omple d'esperança...
Va ser una d'aquestes dones anònimes, valentes i que no vam saber de la seva existència fins no fa gaires anys. Amor a la vida, defensant als infants, ala gent que havia fugit del seu país i no sabíen si mai podrien tornar. Aquestes són les negacions i els oblits de la transició ..... La memòria històrica no es pot perdre mai i dones com Elisabeth Eidenbenz ha de continuar viva en els nostres pensaments.
Les primeres jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, Fundació ACA, Búger, Mallorca, 11, 12, 13 de maig 2012. Un bloc que recull tot allò que vulguem publicar de na Xesca, de les jornades i de la temàtica.
Què no hagués arribat a fet en temps de pau!
Quan conec aquests herois més o menys anònims que fan coses així durant anys i sense demanar cap reconeixement penso en que a la nostra època sovint ens queixem per ximpleries. No els arribem ni a la sola de la sabata.
Sí, hi ha persones que, amb la seva generositat, eficàcia i coratge, són decidides benefactores de la Humanitat. El seu exemple ens omple d'esperança...
Amor a la vida, defensant als infants, ala gent que havia fugit del seu país i no sabíen si mai podrien tornar.
Aquestes són les negacions i els oblits de la transició ..... La memòria històrica no es pot perdre mai i dones com Elisabeth Eidenbenz ha de continuar viva en els nostres pensaments.