Més enllà de si Di Rupo té èxit o no, la situació actual es podria resumir en poques paraules: l'estat s'enfonsa, emergeixen les nacions. L'Estat belga, un dels més artificials d'Europa, que, des dels seus inicis, fa gairebé dos segles (1830), mai no s'ha acabat de consolidar i les nacions o comunitats nacionals (la valona i la flamenca principalment) que administra mai no s'han acabat d'unir: per què continuar més temps així? La pregunta és als llavis de tothom, però la gran majoria no s'atreveix a donar una resposta. Sembla més còmode deixar-ho tot en suspens. Tanmateix, és un convenciment molt estès que amagar el cap sota l'ala no beneficia ningú. I també sona a veritat l'adagi que diu: “Si penseu que heu comprès la política belga, és que algú us l'ha explicada malament”.

Sigui com sigui, ja es comencen a sentir les veus dels qui proposen plantejar-se si val la pena mantenir l'Estat belga com un estat no tan sols necessari per a viure sinó en tant que estat que se sosté sobre uns principis que ja no són vàlids, o que cada dia són menys vàlids, per a les funcions que se li han atribuït fins avui. Cap de les reformes que ha rebut l'Estat belga al llarg dels darrers anys, per a ser adaptat a les reivindicacions dels seus ciutadans, ha reeixit. Ni l'última que l'ha transformat, de fet, en un estat federal. Potser perquè la mateixa noció d'estat -en la seva concepció diguem-ne tradicional- ja no té futur, almenys a Bèlgica. Tant els valons com els flamencs viuen la pròpia vida sense massa problemes pel fet d'estar desunits i, en la pràctica, s'ignoren cada dia més. La pràctica els demostra que poden desenvolupar-se al marge o sense estat, d'aquest Estat belga en concret. Són conscients, amb tot, que l'Estat garanteix, gràcies a al govern dimissionari encarregat dels anomenats afers corrents, que el país no es paralitzi, que cada comunitat pugui anar creixent. És potser això el que li toca fer avui a l'estat, independentment de si hi ha o no govern estable, sense pretendre anar més lluny?

Aquest panorama polític que presenta avui Bèlgica és el reflex dels resultats de les últimes eleccions que s'hi va celebrar, el 13 de juny de 2010. En la part flamenca, el partit guanyador fou la Nova Aliança Flamenca (N-VA), un partit que es proposa com a objectiu la independència “tranquil·la” de Flandes i que demana als responsables del govern belga que assegurin la transició pacífica cap a la consecució d'aquest objectiu. Als seus ulls, aquesta és la funció específica que hauria de tenir ara l'Estat belga. És un plantejament que no concorda, com era de d'esperar, amb el d'altres flamencs (minoritaris políticament) i sobretot amb el de la majoria valona. Els dirigents de l'N-VA es mostren disposats a dialogar, sense abdicar la seva raó de ser. Tal vegada, diuen, la pedra filosofal per a desfer momentàniament l'embolic es podria trobar en un “confederalisme” provisional. Una solució assumible, creuen, almenys pels socialistes valons, els guanyadors de les eleccions a Valònia. Ningú no vol parlar d'una escissió immediata, si bé tothom sap que els belgues haurien de començar a acostumar-se a pensar en aquesta més que probable eventualitat. Els sondejos donen la dada que no arriben al 20% els belgues favorables al trencament de l'Estat belga. Tot i així, sembla que són la majoria els belgues que creuen molt poc en aquest estat, mentre creuen molt més en la pròpia comunitat nacional. Hi ha qui somia en una separació amical com la que es va donar, fa uns anys, entre els txecs i els eslovacs; una separació que fou mal interpretada a curt termini pels inconvenients econòmics que comportava però que ha estat positiva ja a mig termini.

La patata calenta en tot aquest enrenou és la capital, Brussel·les, ciutat territorialment flamenca amb una població dominant francòfona; una capital que és seu d'una monarquia que, presumptament, fa d'enllaç de tots els belgues; i una de les capitals, la més important, de la Unió Europea. Un cas únic, incomparable. Segurament, la via de sortida d'aquesta ciutat en una Bèlgica escindida seria que fos proclamada ciutat europea lliure?

Passi el que passi, Bèlgica és avui una mena de laboratori del que pot ser l'Europa del demà; una Europa veritablement sense fronteres en què els pobles qui hi habiten recuperen el propi espai i les institucions europees van prenent, cada dia més definitivament, un paper cohesiu de la diversitat per a construir la unió basada en la convivència democràtica. Sens dubte, allò que s'esdevé avui a Bèlgica és peremptori. Probablement els polítics belgues trobaran encara solucions a la crisi actual de l'estat. De moment, parlen de negociacions i coalicions i, alguns, ja insinuen que tot plegat s'haurà d'acabar amb un referèndum sobre el futur de Bèlgica. En tot cas, el el procés i el progrés de la història europea, vista ja del que passa a Bèlgica, indica que naveguem envers altres horitzons.

(Imatge: Tijl Vercaemer)