Un bri d'esperança. Aquesta és la sensació que em provoca que milers de ciutadans s'hagin manifestat avui a la Puerta del Sol de Madrid, que centenars de ciutadans estiguin acampant a la Plaça de Catalunya de Barcelona, de manera pacífica i endreçada, i que altres dotzenes de ciutadans estiguin fent el mateix a moltes ciutats de Catalunya i d'Espanya amb un objectiu comú: protestar pel deteriorament progressiu del nostre sistema polític i econòmic i reclamant alternatives socials i de convivència més igualitàries i més justes.
Són majoritàriament gent jove i amb ganes de comprometre's que n'estan tips de que la crisi segueixi carregant-se sobre els mateixos de sempre i que no confien en cap de les propostes que els ofereixen uns polítics que han adulterat el joc democràtic de la sobirania popular.
Mentretant segueix la campanya electoral, repetitivament aburida, en la qual els de sempre ens diuen el de sempre: que ara sí que ho faran millor del que ho han fet sempre.
Atenció a la gent jove que demana pas. D'ells és el futur. Potser que comencem a escoltar-los.
No són els antisistema clàssics que cremen contenidors. Hi ha alguna cosa diferent en aquestes manifestacions espontànies que -com els joves del nord d'Àfrica- ocupen les place convocats pels Facebook i pel Twitter. A tots ens han caigut la mar de bé els joves nordafricans que munten revolucions tranquiles gràcies als nous sistemes de comunicació que a Occident hem inventat per divertir-nos; no hauriem doncs de dedicar atenció i simpatia a això que comença a moure's a casa nostra?
Està molt clar que no és exactament igual la situació que és viu al Marroc, a Tuníssia, a Egipte o a Síria amb la que vivim a Catalunya o a Europa. Però sí que hi ha coincidència en algunes coses, més enllà de la utilització com a arma democràtica de les noves tecnologies. La principal, és la falta de confiança en els polítics que ens administren i aquí està passant en vigílies d'unes eleccions on les propostes majoritàries no convencen ni al jovent ni a les ments més obertes i progressistes.
Unes manifestacions espontànies dos dies abans del 14-M (del 2004), convocades aleshores a través d'sms de mòbil (les TIC d'aquell moment), van tombar les enquestes a les eleccions generals que havia de guanyar el PP, després de les mentides del govern Aznar que van seguir als atemptats de l'11-M a Madrid. No vull fer paral·lelismes, perquè l'alternativa bipartidista del 2004 és una opció que avui s'ha diluit en la decepció. Però pot ser que n'hi hagin altres. Donem una oportunitat a l'esperança.
El jovent demana pas. Per què no els escoltem? I diumenge, en la mesura que cadascú consideri oportuna, els hi podriem donar un vot de confiança.
He anat a la plaça Catalunya aquesta tarda i m'he quedat gratament sorprés, no nomes hi ha gent jove encara que són majoria. L'ambient es divers i algunes assemblees o debats recorden les universitàries dels anys 70, tambe amb alguns discursos passats de moda o carregats de demagogia. M'he trobat un conegut que em deia "jo potser no acamparia però el que diuen coincideix amb el que molts pensem, els polítics que tenim no ens agraden i cal fer alguna cosa alternativa". No se com acabara pero estic d'acord amb tu que es necesari escoltar la joventut i fer canvis reals si volem salvar l'auténtica democracia
Les meves sensacions han estat molt semblants! I si, efectivament cal aspirar (tot i que ja sabem que és molt complicat), a fer canvis de veritat! La classe política està però que mooooolt apoltronada i apalancada a la seva cadira, als seus super mega sous, les seves dietes, cotxes oficials, dinars i sopars, i vinga, a pagar el poble!!! Aquest "anònim que ha escrit el segon missatge, no falla que és un polític d'aquests que descric! ;-D No ens ho facilitaran: porten molts anys mal acostumats, a que només cal comptar amb nosaltres un cop cada 4 anys, quan hem de votar i després "turutut, qui gemega ja ha rebut!!!" I porten molts anys, subvencionant els sindicats, per a que no esl facin la punyeta, i no facin oposició real. Molt discurs i xerrameca, però a l'hora de la veritat, els polítics fan i desfan, sense que ningú hi pugui fer res de res. Manen els mercats internacionals diuen.... I a Catalunya, a demés ens diuen, que mana el "Papà" de Madrid... i ara ens demana que ens apretem el cinturó, perquè Catalunya ha de reduir dèficit (Andalusia no, és clar!). I ja no parlem dels banquers, els bancs i el sistema financer: els lladres més grans que hi han al món. L'usura del món actual. No será fàcil, però intenten-ho com a mínim!
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
I si, efectivament cal aspirar (tot i que ja sabem que és molt complicat), a fer canvis de veritat! La classe política està però que mooooolt apoltronada i apalancada a la seva cadira, als seus super mega sous, les seves dietes, cotxes oficials, dinars i sopars, i vinga, a pagar el poble!!!
Aquest "anònim que ha escrit el segon missatge, no falla que és un polític d'aquests que descric! ;-D
No ens ho facilitaran: porten molts anys mal acostumats, a que només cal comptar amb nosaltres un cop cada 4 anys, quan hem de votar i després "turutut, qui gemega ja ha rebut!!!"
I porten molts anys, subvencionant els sindicats, per a que no esl facin la punyeta, i no facin oposició real. Molt discurs i xerrameca, però a l'hora de la veritat, els polítics fan i desfan, sense que ningú hi pugui fer res de res.
Manen els mercats internacionals diuen.... I a Catalunya, a demés ens diuen, que mana el "Papà" de Madrid... i ara ens demana que ens apretem el cinturó, perquè Catalunya ha de reduir dèficit (Andalusia no, és clar!).
I ja no parlem dels banquers, els bancs i el sistema financer: els lladres més grans que hi han al món. L'usura del món actual.
No será fàcil, però intenten-ho com a mínim!