Ramon Erra |
dimecres, 18 de maig de 2011 | 20:49h
Imaginem deu persones joves, set noies i tres nois, convivint en una vil.la on s'han refugiat, als afores d'una ciutat assolada per la pesta...No volen canviar el món. Cada un d'ells explica un conte cada dia dels que passen en tan plàcid indret. És el Decameró. No fugen, sinó que celebren la vida, la bona vida, que potser s'acaba. És primavera i la natura està més que engrescada i a la ciutat -que és Florència- els morts es compten per milers. I els morts empesten carrers i bestiar i el bestiar escampa la roba dels morts i tot plegat s'empesta encara més. A la vil.la hi ha música, poesia i narracions. Són, doncs, fora de Florència. Tampoc hi podrien fer res, quedant-se allà a esperar la mort. Vida, coi, vida. Aquesta idea -aquest Gran Hermano renaixentista primerenc- se'ls va acudir, diu Bocaccio, a unes noies que eren a missa a Santa Maria la Novella. Els contes, diuen, els van sortir una mica picantets: no m'estranya... la joventut, la Toscana, els temps, ja se sap. Mireu el quadre de Waterhouse i digueu si enlloc s'ensuma pestilència. La vida sempre s'acaba imposant. La celebració de la vida, que és la literatura. Oral, escrita, com sigui.
Vaja.