"Ja era hora", fóra fàcil pensar en veure que, almenys una part de la societat ha decidit plantar-se. Ja era hora visualitzar la indignació que fa temps que corre entre les converses quotidianes. Les manifestacions de diumenge passat (molt més transcendentals que les del dia anterior), amb la primera protesta, algunes setmanes abans, semblen seguir el corrent de Stéphane Hessel i del tsunami islandès. Tanmateix, permeteu-me un bri d'escepticisme. El meu sant preferit és Sant Tomàs, patró dels incrèduls i dels que necessiten proves fefaents per analitzar la realitat. Venim de massa fracassos i inconsistència. L'amnèsia mediàtica ens va fer oblidar, si més no, a la premsa pocs se'n recorden, de les acampades i la revolta tàcita anti-bolonya de 2008-2009, una protesta universitària més contundent que les dels seixanta, per coses gravíssimes, i que les nostres esquerres esquarteraren sense contemplacions.
Imagino que, apreses les lliçons, el poder tractarà de ser hàbil i apostarà per ignorar acampades, happenings, assemblees,... I que bona part dels revoltats cauran en la temptació de deixar-se atrapar pel folklore revolucionari. Tanmateix, i si ens hem de guiar per la història, només farem passes endavant si qüestionem públicament l'ordre. I això demana, més enllà d'una "indignació teòrica", centrar la ira contra noms i cognoms. Contra els grans bancs i banquers. Contra gent com Botín, Sáenz, Millet, Brufau, Fainé. I accions que, com al llarg dels anys trenta, desafiïn l'ordre injust que inspira els nostres polítics. El reallotjament de les famílies desnonades. L'ocupació de bancs i caixes. L'ocupació d'empreses que han acomiadat amb beneficis. I qui sap també, si l'ocupació d'unes institucions excessivament condescendents amb els podersos. Això ja està inventat, es va practicar els anys trenta, és una innovació catalana i se'n diu "gimnàstica revolucionària". Tan de bo els poderosos acostumats a la impunitat comencin a comprar pastilles per dormir!
Segur que no hauries d'apuntar més amunt, Xavier? Em sembla que, un cop més, ens quedem a les portes del castell. Els banquers q dius i "els nostres polítics" estan al servei, de grat o per força, dels poderosos, queda clar. Però "els poderosos" ni són una entitat abstracta ni han nascut per generació espontània. De fet, i corregeix-me si m'equivoco, són la baula per la qual les monarquies medievals han continuat existint sense solució de continuïtat, per bé que transmutades, ara, en monarquies ("només") econòmiques, però que tenen tanmateix en comú amb les velles monarquies "reials" el caràcter hereditari, successori. Si això és així, aleshores ¿com és que ningú no es molesta a desmuntar el mecanisme que fa o permet que hi hagi (que continuï havent-hi) monarques i que per tant continuï havent-hi vassalls (en lloc de ciutadans, malgrat el miratge republicà, o de formes republicanes), que som tots nosaltres, el poble, els no-poderosos, la immensa majoria? Aquesta "gimnàstica revolucionària" no sé si està inventada (n'hi ha algun conat de suggeriment entre els socialistes utòpics, que jo sàpiga, i poca cosa més), però segur que no ha estat mai posada en pràctica, i tanmateix crec que faria força més feina i donaria molt més resultat que una acampada d'indignats i d'indignades a totes les places de Catalunya del país (sigui dit sense voler faltar al respecte de ningú, que consti).
Benvolgut, La "gimnàstica" revolucionària fou posada en pràctica a Catalunya (molt especialment a Barcelona", al llarg de la dècada dels trenta. Més enllà d'alguns episodis de violència insurreccional, consistia en accions directes de desobediència col·lectiva, com ara, grups d'aturats que ocupaven obres i fàbriques, es posaven a treballar i reclamaven (sovint amb pics i pales) el seu jornal, negativa a pagar lloguers desorbitats (alguns barris van estar anys sense pagar o pagant el que la CNT considerava un lloguer just, és a dir, el 15% del salari, incautació col·lectiva d'aliments, o altres de menys intensitat o espectacularitat, encara que no menys revolucionàries, com autoformar-se mitjançant l'accés a l'alta cultura. De tot plegat en parlo al meu llibre "Venjança de classe. Causes profundes de la violència revolucionària del 36", Virus, Barcelona, 2010.
"Ja era hora", fóra fàcil pensar en veure que, almenys una part de la societat ha decidit plantar-se. Ja era hora visualitzar la indignació que fa temps que corre entre les converses quotidianes. Les manifestacions de diumenge passat (molt més transcendentals que les del dia anterior), amb la primera protesta, algunes setmanes abans, semblen seguir el corrent de Stéphane Hessel i del tsunami islandès.
La "gimnàstica" revolucionària fou posada en pràctica a Catalunya (molt especialment a Barcelona", al llarg de la dècada dels trenta. Més enllà d'alguns episodis de violència insurreccional, consistia en accions directes de desobediència col·lectiva, com ara, grups d'aturats que ocupaven obres i fàbriques, es posaven a treballar i reclamaven (sovint amb pics i pales) el seu jornal, negativa a pagar lloguers desorbitats (alguns barris van estar anys sense pagar o pagant el que la CNT considerava un lloguer just, és a dir, el 15% del salari, incautació col·lectiva d'aliments, o altres de menys intensitat o espectacularitat, encara que no menys revolucionàries, com autoformar-se mitjançant l'accés a l'alta cultura. De tot plegat en parlo al meu llibre "Venjança de classe. Causes profundes de la violència revolucionària del 36", Virus, Barcelona, 2010.