Potser perquè no sóc tan jove com em penso, potser perquè com deien els del maig del 68 no et pots fiar de ningú de més de 30, he de reconèixer que el moviment del 15M m'ha deixat en certa manera fora de joc. No perquè no fos previsible que el malestar social havia de sortir i que un país que veu com els més joves no entren al mercat de treball sinó que passen a tenir una fructífera relació compartida amb la cua de l'atur, treballs puntuals malpagats i entrar en un túnel d'on sembla que no es veu lluny han, per força, de mostrar la seva indignació. Han llegit Hässel, i s'han indignat, molt bé. I ara què?
I aquest ara què és el que més por em fa. Que vivim en un democràcia on manen més els 30 empresaris més importants que qualsevol dels joves acampats no cal posar-ho de rellevància. Que s'ha arribat a un moment on vivim sota la dictadura d'un mercat, d'acord. Que la política és imperfecta i que mana més l'ordre econòmic mundial que la gent em sembla bé, però hi ha un element que em preocupa. És l'atac a la política.
La política s'ha de canviar, s'ha de regenerar -per parlar com un tertulià qualsevol- però no es pot eliminar de les nostres vides. No podem seguir amb el 'tots els polítics són iguals' i acte seguit demanar solucions.
Durant anys s'ha buscat aconseguir un sistema democràtic, un sistema que s'ha demostrat imperfecte i que té molts problemes, però més per la manca de cultura realment democràtica de molts més que per un sistema que no funciona. El cotxe està esgavellat, però no podem demanar tornar a un cotxe de cavalls. Cal una revolució, cal buscar una solució, cal anar més enllà del sistema actual i potser hauríem de començar a treballar de cara a una vida que no serà mai més com abans.
És a dir, entenc la indignació, crec que s'ha de reclamar una democràcia real, sí. Directe, participativa, que ens permeti viure a tots per deixar de ser esclaus d'un sistema que és incapaç d'acomodar totes les peces i que per això sembla que està en crisis. On uns segueixen obtenint els seus grans beneficis i d'altres s'adonen que ja no podran ni estar satisfets amb les engrunes que fins ara els han emmirallat per pensar-se que també formaven part del privilegi. Però dit això, no sé si volen trobar solucions, que els hi donin o simplement mostrar que són la generació que menys oportunitats tindrà per formar-ne part. La mira, la observo, vull tenir-hi complicitats però no deixo de dubtar sobre quins són els seus objectius.
Espero que els meus dubtes siguin fruit de la meva ignorància, de les meves pors. I que un dia pensi que vaig tenir dubtes i em posi vermell quan parlin sobre el moviment que sembla que ara surt al carrer.
