cbort |
dilluns, 16 de maig de 2011 | 10:15h
Ho deia ahir al El País el periodista Lluís Bassets, que Obama ha decebut per diverses causes entre les quals destacava el fet de no haver tancat Guantánamo, o el fet d'haver matat Bin Laden a l'estil de l'oest, quan se li havia concedit el premi nobel de la pau al principi de seu mandat. Hi ha, a més, altres factors que es poden resumir en la seva incapacitat per mantenir l'esperança i la il·lusió que va generar, especialment en els europeus progressistes, i no tan progressistes, a banda dels milions de nord-americans que li van donar suport.Però la decepció que ha produït Obama no és l'única en el panorama mundial del progressisme, si és que encara es pot parlar de progressisme en fer referència, per exemple, als partits socialistes o socialdemòcrates, que fins fa uns anys aplegaven les majories electorals progressistes occidentals.
És clara la desligitimació dels socialistes arreu i la pèrdua notable de suport electoral i de confiança ciutadana en ells. Sembla com si el model socialdemòcrata només pogués tenir sentit en el marc de la Guerra Freda com a contrapunt al socialisme de l'altra banda del mur de Berlín. Enderrocat el mur, la socialdemocràcia- que podia ser fins i tot una alternativa raonable als països de l'Est per transitar cap a un altre model- va perdre el pas, bous i esquelles com diríem en català, davant de la força arrasadora ja sense complexos del capitalisme més pur i antisocial. Per què mantenir el model social europeu si ja no hi havia la por del mirall de l'altra banda?
Només faltava la crisi provocada per la desregulació dels mercats financers durant els últims trenta anys per acabar de rematar els socialistes occidentals, esclaus i presoners dels poders fàctics, incapaços de mantenir una mínima dignitat ideològica.
Episodis recents com la detenció del socialista francès, Dominique Strauss-Kahn, president del FMI, per un presumpte assetjament sexual a una cambrera de l'hotel on s'allotjava acaben, encara que sigui un episodi individual, per ensorrar la confiança dels encara crèduls en una ètica i moralitats diferents. A banda que el fet que sigui un socialista el president del FMI ja és un contrasentit.
Davant de la decadència del progressisme majoritari no es dibuixen alternatives. Vegem com a exemple l'Estat espanyol o Catalunya, on ni IU ni ICV obtenen grans resultats electorals, fenomen extensible a la resta de l'esquerra europea no socialdemòcrata, exceptuant alguns resultats dels verds.
La història té un moviment pendular i en algun moment es produirà una reacció a l'actual hegemonia salvatgement conservadora, però haurà de partir quasi de zero.
Afegeixo aquest apunt del blog de Ignacio Escolar, que he llegit després d'escriure el meu, i que tracta el mateix tema.
La esperanza de la izquierda
