Es diran tantes animalades aquestes tres setmanes fins al referèndum que més val que ens ho prenem amb tranquil·litat. Maragall afirmava ahir que el "sí" és renovar la democràcia. Voldria pensar que, en cap cas, està insinuant que votar "no" és antidemocràtic o involucionista, oi? El President afegeix que és fonamental la participació en el referèndum. Bastant obvi. El neguit per una abstenció important, activa que deia jo ahir, és palpable. El "sí" té el repte de l'abstencionisme i l'oposició del "no". Dos fronts oberts.
Entrevistes de Zapatero a dojo
Dissabte passat advertia de l'espanyolització de la campanya. Doncs calcem-nos. Aquest matí de dilluns Antoni Bassas entrevistarà Zapatero a Catalunya Ràdio, i crec que dimecres ho farà Mònica Terribas a TV3. Dos anys d'inquil·lí a La Moncloa i vés quina casualitat que ha hagut d'esperar a ser entrevistat pels mitjans públics catalans coincidint amb la campanya del referèndum estatutari. No crec en aquesta mena de casualitats.
Zapatero és la gran aposta del "sí". Un cop caigut en desgràcia Maragall, el baluard dels socialistes per difondre les virtuts de la reforma de l'Estatut és el jove polític lleonès. La segona gran aposta del "sí" es diu Artur Mas, com no. Però la diferència entre Zapatero i Mas és que el primer no insisteix dia sí dia també en què un fracàs del referèndum el deixaria a la corda fluixa, mentre que el líder nacionalista ha de donar explicacions continuament.
Les preguntes a Mas
Mas ha aconseguit eleccions anticipades, el cap en safata de Maragall i, de passada, que el PSOE pressioni el PSC perquè CiU pugui recuperar la Generalitat si la federació nacionalista guanya les eleccions al Parlament que s'haurien de celebrar a la tardor. Així les coses, no és estrany que l'interès mediàtic se centri en la política de pactes postelectorals. I això obligarà Mas a haver-se mullar durant la campanya del referèndum, sense desviar l'atenció de la cita del 18-J.
El que toca i el que no toca
Mas ha insistit aquest cap de setmana que no toca parlar de sociovergència, i ha espantat el fantasma del pacte amb el PP, en un intent d'evitar la incomoditat de la hipotètica companyia de Josep Piqué. Tampoc no toca castigar Maragall el 18-J. Recomanable, l'article de Miquel Pairolí a El Punt sobre El que toca i el que no toca. Però com que això de la campanya serà un embolic, tampoc sé si toca vincular el "sí" amb una espantada al Tribunal Constitucional. Artur, no liem la troca, que la cosa ja és prou complicada.
Sociovergència o "psoevergència"
El debat de la sociovergència és infrenable, tal com evidencia l'article de Jordi Barbeta a La Vanguardia. Sense tripartit, quins escenaris alternatius hi ha: 1) CiU en solitari amb majoria absoluta 2) CiU en solitari amb suports externs del PSC (desig de Zapatero, que així espera a veure quin resultat obté ell a les eleccions generals) 3) Sociovergència (psoevergència, segons diuen els de llengua viperina) 4) Pacte nacional (desig dels somiatruites, que ignoren la profunda distància que encara separa CiU i ERC i en aquest sentit és interessant el post Les 7 diferències del blocaire Pedro) 5) ...
Múltiples lectures a Pujol
L'entrevista d'aquest diumenge a Jordi Pujol, al rotatiu del Grupo Godó, té múltiples lectures. Els que sabem de bona tinta que al President Pujol les rebaixes estatutàries el van decebre íntimament (una altra cosa és el que li toca dir en públic per no contradir Mas), podem llegir l'entrevista en clau d'un Pujol crític. Si aquest Estatut no és l'estació final, per què votar "sí" a un trajecte que durarà 25 anys per endavant i ni tan sols ens aproparà allà on volem arribar?
L'acte pel Dret de Decidir
A les portes de l'inici de la campanya, el dirigent socialista Miquel Iceta s'ha pres un cap de setmana de descans, segons confessa en el seu bloc, des d'on intenta propagar el web de la suposada societat civil transversal pel "sí". Seran tres setmanes dures, amb un referèndum que marcarà un nou cicle polític al Principat, amb efectes inevitables en clau estatal. En una Europa que va redibuixant fronteres i redefinint sobiranies [és interessant l'article de Xavier Batalla Cicatrices de la historia], la prova del 18-J pot tenir repercussions èpiques, com va afirmar dissabte Hèctor López Bofill en l'acte de la Plataforma pel Dret de Decidir. Un acte que ha merescut el menyspreu informatiu més descarat d'El País i La Vanguardia, i el titular enverinat d'El Periódico: "La campanya pel "no" de Pel Dret de Decidir flaqueja en l'arrencada." El blocaire republicà Jordi Casals, regidor a Torelló, escriu sobre El pensament únic comunicatiu: la informació de la Catalunya submisa.
Empassar-se la Guàrdia Civil
Curiós també que l'informatiu de diumenge al vespre de TV3 hagi ignorat la protesta veïnal a Riudoms, desviant la notícia al minoritari 3/24. Aquest dilluns passen a disposició judicial els detinguts per la Guàrdia Civil a Maspujols. Esquerra ha reaccionat, per fi, i ha qualificat de lamentable l'espectacle del ministre de l'Interior Pérez Rubalcaba fent-se una foto de tràmit per tapar la deixadesa endèmica dels cossos de seguretat de l'Estat a Catalunya. Una desatenció que precisament queda en evidència a les comarques on la Guàrdia Civil encara no ha marxat. Els Àngels Confidencial fa una passa més i es pregunta La Benemèrita a Girona, per quan?
Govern còmode-govern feble
Arran de l'onada d'assalts a masies i cases, el periodista Carles Puigdemont titula la seva anotació Abandonats pel Govern, en referència al Govern de Catalunya, actualment bipartit, debilitat, sense rumb i en funcions, encara que el multiconseller socialista Joaquim Nadal (Política Territorial, Presidència i portaveu) sostingui en aquesta entrevista a l'Avui que "el govern segueix, i més còmode que fa un mes". La comoditat no és incompatible amb la feblesa, senyor Nadal.
Terratrèmol al PSM per l'embrionari bloc progressista
Vilaweb informa de les dimissions dels candidats del PSM al govern balear, Mateu Crespí, i a la batlia de Palma, Pere Muñoz. El nou secretari general del PSM-EN en substitució de Crespí és Biel Barceló. Tots tres són blocaires: Crespí, Muñoz i Barceló. En aquesta entrada al bloc, Muñoz explica que acaba de prendre la decisió política més dura, amb la dimissió. El dirigent d'EU-EV, Eberhard Grosske, també blocaire, recull la notícia de les renúncies de Crespí i Muñoz com a candidats, arran d'un congrés que es podia seguir on line per l'interès d'un futur Bloc de progrés electoral a les Illes. El també blocaire balear, Amadeu Corbera, dirigent de les JERC a les Illes, escriu amb el títol Apostar per la il·lusió, després d'haver anotat les dimissions de Pere Muñoz i posteriorment de Mateu Crespí.
Des del País Valencià, el blocaire del Bloc Nacionalista Valencià Enric Gil escriu sobre els esdeveniments al PSM. A València també està en marxa un procés similar al balear, en un intent d'aglutinar forces des del nacionalisme i el progressisme per combatre les majories absolutes del PP.
Una consellera blocaire a la Generalitat
Carme Figueras, que s'acaba d'estrenar com a consellera de Benestar i Família, ens dóna una alegria. A diferència de la majoria de polítics, que abandonen els seus blocs quan ocupen càrrecs institucionals rellevants, la militant socialista de Molins de Rei ha incrementat l'activitat al seu bloc. Així, a la bitàcola de Figueras podem trobar les seves primeres impressions com a consellera, acompanyades amb fotografies de diferents actes públics, en una anotació escrita aquest diumenge.
Divendres, dia 26, la consellera es preguntava Quin és el veritable Josep Piqué? Dissabte, dia 27, escrivia sobre un acte de precampanya dels socialistes amb Pérez Rubalcaba a Barberà del Vallès, sobre avenços socials. Aquest cap de setmana, Carme Figueras o algun ajudant s'ha dedicat a endreçar la biàcola, incorporant material endarrerit. Un gest que els lectors de blocs agrairan.
De l'Estatut del 79 les coses estàn més o menys clares amb l'experiència de govern i fins fa poc Pujol encara deia que tenia molt de marge per continuar avançant.
Les del 2006 amb retallades fan un estatut a mig camí, que ni xitxa, ni limonada, que poden provocar una interpretació per part del poder judicial o des del govern central, encara més involucionista que la de l'Estatut del 79, i fer retrocedir més l'autogovern.
Gràcies a les retallades i restar mig coix?
Fins el punt d'Hormaechea crea EA (Eusko Arkatasuna). I encara més amb EB (Esker Batua).
Però la radicalitat del centralisme del PP i de la violència al País Basc, és va possar d'acord, i fins avui tant contents.
Pot ser que la memòria me la jugui però, no era Garaikoetxea en lloc d'Hormaechea? Aquest últim el faig a Cantàbria i no a Euskadi.