Vaig conèixer a l’ Eva gairebé per casualitat en afers poc propers a la literatura. M’havien explicat que escrivia poesia i que acabava de guanyar el premi Amadeu Oller. Per curiositat intel·lectual vaig llegir els poemes agrupats en l’ obra “Punt de Fuga”. Em van sorprendre i fins tot vaig quedar fascinat per l’ autenticitat, bellesa i cruesa punyent dels seus textos. No ho sé del cert , però diria que escriu sense presses, mig amb recança, com si li fes por reconèixer com a propi el que diu. L’èxit com a poetessa, no es mesura per l’ obra publicada, sinó pel que s'explica i es transmet mitjançant la qualitat dels textos, objectius que en el seu cas aconsegueix. Algú va dir que no es pot escriure de pressa i es ben segur que l’Eva segueix el consell fil per randa. Ens diu que sobretot ho fa per aprendre a viure. Tot i la melangia que desprèn cada poema, hi ha darrera cada vers un cert fatalisme, que maquilla de seducció i rebel·lia, dues virtuts imprescindibles per l' ofici que practica, que no amagen la pròpia por a que no hi hagi un final feliç. Potser per prudència no exhibeix allò que realment és: Poetessa. "Deixem que la tendresa es disfressi d'esperança".
Al pot petit hi ha poca confitura i al cor trencat la veritat més dura: mal amagat és mal que no té cura, la llibertat, la llei que és més segura, la veritat, bandera que no es jura, i el paradís, un bon plat de verdura.
Com diria Enric Cassasas:
"REFRANY"
Al pot petit hi ha poca confitura
i al cor trencat la veritat més dura:
mal amagat és mal que no té cura,
la llibertat, la llei que és més segura,
la veritat, bandera que no es jura,
i el paradís, un bon plat de verdura.