Ja deu fer uns quinze dies que em vaig convertir en l'heroi del barri: vaig matar aquella rata gegant, qui sap si mutant, que va visitar el nostre veïnat...
Ens va avisar la veïna: "Una rata gegant ha atacat el nostre gos i després ha saltat la tanca i ara la teniu al vostre pati!" No cal dir glups ni empassar. Havia fet bo i havíem tingut la porta de la cuina oberta tota la tarda. Ja se sap, entrar i sortir de nens, estendre roba, mirar les gavines... Vam tancar la porta i vam intentar fer vida normal. De cop, crits: "la rata, la rata és al pati!" Va ser llavors que se'm va presentar la gran oportunitat. I s'ha de dir que els herois es fan si saben aprofitar aquestes oportunitats (que per sort es presenten poques vegades a la vida). De manera que així fou com em vaig convertir en superheroi del barri. La rata -això no ho digueu a ningú- ja devia anar una mica tocada pel verí. Rondava pel pati com si res. No feia tortes, això ho puc jurar. Llavors la vaig veure que s'amagava darrere una torratxeta amb cactus. I allà em teniu. Amb l'escombra. Arrambant la torratxa a la paret i, sí, esclafant aquella rata gegant, mutant, que feia poca estona havia atacat un gos. La rata movia aquella cua fastigosa i gruixuda i com feta d'anells. Un servidor, l'heroi, vaig arrambar una altra torratxeta i vaig esperar, amb el cor panteixant. Finalment es va fer la quietud. Déu meu! He mort una bèstia! Perquè jo no sóc de matar. Ni rates. Però després tot van ser felicitacions. No cal dir que vaig quedar molt afectat i no vaig ser capaç de recollir la rata morta. Tampoc vaig poder netejar la sang. Ens vam repartir la feina amb el veí. Ara som molt més amics que abans. Gràcies a la rata.
