Ahir vaig ser-hi a l'acte favorable al No a l'estatutet de la Plataforma pel dret de decidir que s'organitzava a la Plaça Catalunya de Barcelona.
L'assistència va ser fluixa. D'acord amb els organitzadors, de fet, sembla que la intencionalitat de l'acte era simplement l'obertura de la campanya del No i que no pretenien fer un gran acte multitudinari. Bé, si no ho pretenien, van complir sobradament les expectatives, pequè realment estàvem en família. Vam ser 2.000 assistents segons l'estimació de la guàrdia urbana, estimació francament generosa potser per compensar la displicència amb què va fer el recompte dels centenars de milers de participants en la gran manifestació del febrer.
La pregunta que ens fèiem els assistents era: on són, doncs, els centenars de milers de ciutadans i ciutadanes que al febrer van donar aquell gran impuls a la reivindicació sobiranista? Les respostes, segurament, variaran en cada cas, però de forma predominant podem entendre que no van considerar prioritari assistir a l'acte d'ahir de rebuig a l'estatut de la Moncloa.
Potser realment no calia la seva assistència. Potser ja tenen decidit el vot negatiu (o nul independentista en alguns casos) i s'estan dedicant de forma infatigable a estendre aquesta opció mitjançant el boca-orella entre familiars i coneguts.
Voldria creure-ho, però em fa por que no sigui així. Em fa por que davant els missatges contradictoris sobre els continguts de l'estatutet, hagin optat de forma conscient per l'abstenció. L'esplicació d'aquesta actitud seria comprensible. Algú pot pensar: "no puc donar suport a la rebaixa de la nostra dignitat nacional que representa aquest estatutet de la Moncloa, però tampoc no vull votar en contra dels avenços que suposa, per minsos que siguin, respecte de l'estatut del 79".
Voldria, doncs, aportar arguments en contra d'aquesta actitud. Voldria que si algú opta per l'abstenció conscient ho faci a partir de posicions favorables al Sí, i no des de posicions favorables al No. Perquè, com s'ha repetit tantes vegades a la blogosfera (no als mitjans de comunicació de masses, controlats fèrriament per la sociovergència), d'arguments per votar No a aquest estatutet en sobren, en canvi d'arguments per votar Sí gairebé no n'hi ha, excepte potser (dit sigui sense ironia, tot i que ho podeu entendre irònicament, si voleu) "nosaltres, els polítics sociovergents sabem el que li convé al país, feu-nos confiança com sempre, que ja veureu fins on arribarem".
Per tant, per fonamentar el vot negatiu em basaré en dos arguments bàsics. Un d'ells s'oposa al vot positiu (per tant, s'aplica a aquells que potser podrien optar per un "Sí crític", per reconduir-los a l'abstenció), i l'altre s'oposa a "l'abstenció activa" (per reconduir-la cap al No).
El primer argument desmunta el mite dels suposats avenços (repeteixo, sempre molt minsos) que representa aquest estatutet. Resulta que si no aprovem l'estatutet, no perdrem cap d'aquests "avenços", perquè en tots els casos --repeteixo: en tots els casos-- els avenços depenen:
a) de lleis orgàniques estatals que els socialistes ja estan reformant perquè formaven part del seu programa electoral (recordem que l'estatutet ja no contempla la bilateralitat o sigui que sempre la legislació bàsica ha de ser comuna per a tot l'estat i evidentment fixada pel Govern espanyol),
b) de competències ja reconegudes a l'actual estatut (per tant, el Parlament de Catalunya pot legislar sobre aquestes matèries lliurement, sense cap necessitat que aquests continguts apareguin al nou estatut),
c) de competències ja traspassades per l'Estat mitjançant l'article 150.2 de la Constitució espanyola.
Si el Sí no guanya, doncs, no renunciem absolutament a res. Tindrem exactament les mateixes competències i recursos econòmics que si s'aprova l'estatutet (imagineu-vos, doncs, fins a quin punt aquest estatutet és una presa de pèl!).
Ara, doncs, passaré a argumentar la necessitat del No sobiranista. L'argument bàsic, però, en aquest cas és tan simple que potser no val la pena que ens hi estenguem: el text de l'estatut del Parlament, que emana dels representants de la nostra sobirania, estableix el que som i el que volem. El text de l'estatut de la Moncloa en fa befa (recordeu aquell famós ribot d'en Guerra?). Nosaltres no som súbdits (espanyols), sinó ciutadans (catalans) i per tant hem de rebutjar aquests jocs de mans que desvirtuen la democràcia. Així de simple i així de contundent.
Confiem, doncs, que en els propers actes de rebuig de l'estatutet hi haurà novament una assistència multitudinària. I esperem, especialment, que el 18 de juny quedarà marcat com una fita històrica en la marxa cap a la recuperació de la sobirania!
Sols discrepo en la forma activa de rebuig: és una passa endavant fer-lo (el rebuig) amb el vot per al independència de la Campanya "Vota Lliure, Vota per la Independència de Catalunya".
Ara bé, també cal saber que la PDD és de fa dies un precadàver. Massa seguidisme a una determinada opció política ha fet que d'un dia per l'altre la PDD hagi optat per un "no" que no satisfà pas a la majoria d'entitats (700) que li donaren suport el 18 de febrer.
La decisió pel "no" la van prendre a tot estirar un 5 per cent del total de les entitats adherides:
més clar, l'aigua.
és una opció intel·lectualment atractiva, ho reconec. Jo també m'hi vaig sentir atret quan la idea va aparèixer a la blogosfera. Tanmateix, finalment em vaig decantar per defensar el No per dues raons que vaig considerar prou sòlides.
Una raó és de tipus pràctic, i és que el vot nul no l'entén la població en general, només aquells que siguin persones ideologitzades i/o molt interessades en política. Però aquesta tipologia, reconeguem-ho, representa una petita minoria de la població, de manera que el nul polític sense una situació de confrontació nacional molt nítida (i "sagnant", si se'm permet l'expressió), que marqui les diferències entre "ells" i "nosaltres" és molt imporobable que aconsegueixi un resultat electoral notable.
L'altra raó és de tipus ideològic: el vot nul no permet rebutjar l'estatutet. Certament, visualitza un espai electoral independentista, però facilita que Zapatero aconsegueixi el que es proposava: fer aprovar un estatut que torna a explicitar la nostra submissió a Espanya (i que és una presa de pèl en tots esl sentits, com deia abans). Deixo de banda què en penso de la força política catalana que li ha permès desnaturalitzar l'estatut (i també deixo de banda que els independentistes estem a favor d'una constitució i no d'un estatut), però em refermo que l'única opció políticament raonable és el No (en aquest sentit, l'abstenció també es pot entendre com una protesta contra el pacte Zapatero-Mas, però té el mateix problema que el vot nul: no permet rebutjar-lo).
Finalment, només em resta afegir que et convido a variar la teva posició cap a un No unitari, de la mateixa manera que molts l'haguéssim variat cap al nul si hagués estat l'opció més estesa entre el sobiranisme i defensada per la PDD.
Per alguna raó prop del 50 per cent de l'electorat d'ERC votarà "sí" i una part incerta ho faran per això que en dius el vot "nul", un percentage que no sé determinar dels votants de CiU optaran pel "no" o pel "vota independència", etc.
L'abstenció és la gran aliada del "sí", encara més quan una bona part d'aquesta abstenció és de gent polititzada. Combatre l'abstenció és combatre al "sí".
Però tant si voten Nul o fan abastenció activa, després que no reneguen i faigen de ploramiques.
Votar Sí a Catalunya, és votar No a l'Estatut.