cbort |
diumenge, 8 de maig de 2011 | 20:53h
En la ciutat convergeixen tots els interessos: els dels veïns, els dels comerciants, els dels joves, els dels locals d'oci, els de la gent gran... La ciutat és un microcosmos on trobem el compendi de la societat contemporània. Per tant, gestionar-la no és fàcil. Arreglar un carrer, per exemple, ja genera controvèrsia entre el vëïnat, segons una o altra solució proposada. Sempre hi haurà, doncs, algun sector descontent.Dit això, jo que sóc barceloní, em pregunto ara, i ben al marge del que diguin els partits, que més aviat m'atabalen amb tanta promesa vaga (amb alguna excepció), com hauria de ser una ciutat al segle XXI, partint de com són la majoria actualment.
La ciutat ha estat, durant el segle XX, període màxim del seu creixement mundial, el paradigma progressiu de la individualitat humana. A mesura que els barris tradicionals han anat perdent aquell caràcter entranyable que tenien les seves relacions humanes, els seus espais col·lectius- el carrer, en primer lloc- la ciutat ha esdevingut més freda, amb l'oferta d'oci enllaunat i generalment concentrat en grans espais, mentre desapareixia dels barris el comerç tradicional que els vertebrava.
L'automòbil ha ocupat la majoria de l'espai i les transformacions urbanes dels darrers trenta anys han anat en direcció a facilitar-ne l'ús. Només últimament s'han anat creant models de recuperació de l'espai per a les persones, dels quals a Europa n'hi ha uns quants. (SEGUEIX)
És obvi que les ciutats no poden créixer indefinidament; és obvi que no
podem encabir-hi tots els automòbils que en nombre creixent les han anat
envaint; és obvi que un parc, un equipament poliesportiu o cultural o
educatiu són béns públics apreciats pels veïns; i és obvi que passejar
sense el perill que se t'endugui un cotxe és qualitat de vida, i mai més
ben dit.
El carrer s'ha perdut, ja no és un espai de diàleg, de trobada, de convivència i coneixença, ja no és un espai de joc per als nens, ni un espai on la gent gran pot fer petar la xerrada com antany, asseguts a la pròpia cadira que havien baixat de casa. I al predre's el gran espai col·lectiu- a la ciutat només pot ser el carrer- i a l'haver estat fagocitat per construccions privades en detriment d'espais de lleure per a tothom, la vida s'ha fet individual, quasi secreta al veïnat, darrere de la porta de casa de cadascú. Afegim-hi el confort creixent dels habitatges i la idea que la casa ha de ser el paradís de la comoditat moderna que ens proporciona tot allò que necessitem. I no és cert. Per molt confort que hi tinguem, a casa, mai ens podrà oferir la conversa amb el vinater de tota la vida; la visita al taller de l'amic que treballa a prop; o la xerrada diària amb el quiosquer. Però tot això ha perdut valor, com si fos perdre el temps. Sovint correm i no sabem per què: volem arribar a casa! I està bé, però no a costa de perdre el sentit col·lectiu de l'existència.
Per recuperar el sentit col·lectiu de l'existència es necessita molt més que una transformació urbana. Però la transformació urbana hi pot contribuir.
Cal recuperar espais col·lectius. Recuperar illes, edificis, carrers, passejos, fer desparèixer el ciment i fer créixer l'herba i l'arbrat; crear rambles; rutes de passeig... Canviar el model de ciutat per canviar el model de vida.
No se'ns escapa que això va en detriment de forts interessos privats. Però la ciutat és de tots. Haurem de votar a qui més sensibilitat tingui en aquests temes. Penso jo.
La imatge és del parc de la Ciutadella de Barcelona.
El carrer s'ha perdut, ja no és un espai de diàleg, de trobada, de convivència i coneixença, ja no és un espai de joc per als nens, ni un espai on la gent gran pot fer petar la xerrada com antany, asseguts a la pròpia cadira que havien baixat de casa. I al predre's el gran espai col·lectiu- a la ciutat només pot ser el carrer- i a l'haver estat fagocitat per construccions privades en detriment d'espais de lleure per a tothom, la vida s'ha fet individual, quasi secreta al veïnat, darrere de la porta de casa de cadascú. Afegim-hi el confort creixent dels habitatges i la idea que la casa ha de ser el paradís de la comoditat moderna que ens proporciona tot allò que necessitem. I no és cert. Per molt confort que hi tinguem, a casa, mai ens podrà oferir la conversa amb el vinater de tota la vida; la visita al taller de l'amic que treballa a prop; o la xerrada diària amb el quiosquer. Però tot això ha perdut valor, com si fos perdre el temps. Sovint correm i no sabem per què: volem arribar a casa! I està bé, però no a costa de perdre el sentit col·lectiu de l'existència.
Per recuperar el sentit col·lectiu de l'existència es necessita molt més que una transformació urbana. Però la transformació urbana hi pot contribuir.
Cal recuperar espais col·lectius. Recuperar illes, edificis, carrers, passejos, fer desparèixer el ciment i fer créixer l'herba i l'arbrat; crear rambles; rutes de passeig... Canviar el model de ciutat per canviar el model de vida.
No se'ns escapa que això va en detriment de forts interessos privats. Però la ciutat és de tots. Haurem de votar a qui més sensibilitat tingui en aquests temes. Penso jo.
La imatge és del parc de la Ciutadella de Barcelona.
