Els Mossos d'Esquadra encara no s'han desplegat a la demarcació de Tarragona, el Baix Llobregat, el Garraf, l'Alt Penedès i el Vallès Occidental. No obstant, i com que això la majoria de la població ho desconeix, la imatge que ofereix Catalunya de cara a la resta de l'Estat és que encara depenem de la Guàrdia Civil. Molts catalans deuen respirar més tranquils des que saben que la Benemérita ha atrapat aquest divendres una banda de presumptes delinqüents i aquest dissabte aterrarà a Barcelona el ministre espanyol de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, que tant serveix per negociar i retallar estatuts com per garantir la seguretat pública. Rubalcaba es presenta amb un grapat de guàrdies civils sota el braç, complint l'encàrrec de José Luis Rodríguez Zapatero. Això és el que queda per a la majoria de l'opinió pública. Que els agents que envien són novells i amb prou feines cobriran unes baixes previstes pocs ho saben. Que no calia esperar que s'escampés l'alarma social per enxampar els suposats autors dels assalts a masies i cases, també. Però tant li fot.
En aquesta ocasió, el delegat de l'Estat a Catalunya, Joan Rangel, ha guanyat la partida a la consellera d'Interior, Montserrat Tura. Zapatero-Rubalcaba-Rangel, és a dir, el govern estatal del talante, s'apunta una medalla enfront d'un executiu català desaparegut, afeblit i absolutament superat pels aconteixements. Dimecres ja m'ho veia venir. La jugada mestre del govern Zapatero provoca elogis com aquest del veterà periodista Lluís Foix cap a la Guàrdia Civil. Com ens hem de veure. Pendents del tricorni.
President absent
On és Pasqual Maragall? Què fa el President d'un país quan la preocupació ciutadana a bona part del territori respon a una percepció d'inseguretat ciutadana? Només cal parara l'orella en alguna conversa de cafè per detectar-ho, però és clar, els nostres polítics estan pendents d'altres coses. El referèndum de l'Estatut i el nou cicle polític que ha de començar amb les eleccions al Parlament avançades s'ho menguen tot, i posen més en evidència les vergonyes d'un govern bipartit que no té garantida l'estabilitat parlamentària ni un rumb per al dia a dia fins l'endemà dels comicis.
Maragall insisteix ara a demanar que el referèndum de l'Estatut no es converteixi en un plebiscit cap a ell i el seu govern. Potser s'ho ha rumiat massa tard, això. Respecto l'opinió de Josep Maria Terricabras, quan demana consideració institucional cap a la figura del President. El respecte l'hi té, però una altra cosa és negar l'evidència. Maragall està fent bo el President Jordi Pujol [malgrat un historial que ara recupera interessadament el grup editorial alemany Bertelsmann]. Pareu l'orella a les converses de cafè. Tothom recorda ara Pujol com el patriarca que assegurava que el país anés fent. Un plat a taula no faltava, però és que amb Maragall hi ha dies que no mengem per les seves genialitats. L'oasi català és un miratge, segons sosté des d'una certa distància el periodista Juan Varela.
L'empresariat s'hi atreveix
Com que el President està més debilitat que mai, tothom s'hi atreveix. Una cosa són les converses de cafè i una altra, molt diferent, és què opinen els sectors influents del país. L'empresari José Manuel Lara Bosch, president del Cercle d'Economia, ja ho havia afirmat en aquesta entrevista que li feia el company i amic Oriol Ribet a El Punt: "Només un pacte de CiU i el PSC pot donar una mica d'estabilitat" Se'n va fer ressò el diari Avui, del qual, per cert, és copropietari Lara Bosch, que també és mig amo del gratuït íntegrament en castellà ADN i de la capçalera conservadora i combativa en espanyolisme La Razón. Aquest divendres, Lara Bosch no s'ha tallat un pèl i, davant mateix de Pasqual Maragall, ha retret al President que li falta lideratge i que pensi reeditar el tripartit. Els poderosos, i si ets el propietari de Grupo Planeta ho ets, no en tenen prou amb la sociovergència desitjada sinó que es permeten de renyar el President del país en públic. A Lara només li ha faltat dir que Maragall s'hauria de retirar.
Despropòsit de campanya
El bipartit agònic és un tràmit en la història recent de Catalunya. La revolcada de la Junta Electoral el desconcerta [i el desespera, segons l'anònim blocaire Fent la viu viu] més de cara al referèndum. Després veure's obligada a fer-se enrere, haurà de refer la campanya institucional. Els partits del govern minoritari maragallista, PSC i ICV, discrepen de la Junta Electoral, però hauran de passar per l'adreçador. A ERC s'ho prenen amb satisfacció. Només calia escoltar a RAC1 el programa de Toni Clapés d'aquest divendres a la tarda per constatar la poca credibilitat de l'actual Govern a les portes del referèndum.
Sociovergència en alça
Maragall i les últimes tombarelles del seu govern monocolor socialista (amb un parell d'ecos amb ell, em refereixo a Joan Saura i Francesc Baltasar) poden acabar de dilapidar les esperances d'un projecte d'esquerres a la Generalitat. A La Moncloa ho tenen molt clar, que el futur passa per un retorn de CiU al poder autonòmic i un compromís profund dels nacionalistes en la governabilitat de l'Estat. Ras i curt vol dir: Artur Mas presidint la Generalitat i Josep Antoni Duran Lleida fent de ministre. Si la hipoteca es diu Pasqual Maragall, perfecte perquè Zapatero mata dos ocells d'un tret. Si el sacrifici es diu José Montilla, ja en parlarem. Potser la fórmula és un Joaquim Nadal o un Antoni Castells de conseller primer al dictat de la sociovergència.
L'equidistància i les tensions d'ERC
Amb aquest escenari, ERC faria bé de recuperar una certa equidistància [que indigna els socialistes, com el diputat del PSC Joan Ferran]. Les aventures maragallistes, sumades a l'expulsió i ruptura del tripartit, i l'aposta socialista per un Estatut de rebaixes, posen molt en crisi l'estratègia cega dels republicans en favor de governs d'esquerres [el periodista Jordi Colomer parla directament de fracàs]. Continuar sent la crossa del PSC és un risc, i més amb un referèndum de resultat incert i un Maragall desacreditat a dins mateix del seu partit. Tampoc cal obviar que l'última etapa dels republicans ha generat tensions internes. Fins al punt que Joan Puigcercós ha hagut d'aturar l'afany renovador dels dirigents territorials, que apunten cap a Josep Lluís Carod, tot i que ell no se sent pas qüestionat.
Nous blocs polítics
Vilaweb ho anunciava amb aquesta notícia. Incorporem a la família de la bloguesfera política catalana l'exconsellera d'Esenyament i actual diputada de CiU al Parlament, Carme Laura Gil, que té aquest bloc. Aquesta setmana he fet el canvi per situar el blocaire Enric Borràs no com a bloc polititzat sinó com a polític amb bloc, ja que és un dels fundadors del Partit Republicà Català, un nou partit en el panorama independentista.
També incorporo el blocaire del Bloc Nacionalista Valencià Enric Gil, que s'afegeix al club del seu secretari general, Enric Morera, que té bitàcola.
Altres novetats són el bloc del portaveu de les JERC de Cerdanyola del Vallès, Enric del Amo, i el bloc col·lectiu de les JERC del Camp de Tarragona, segons em fa saber Jordi Molinera, secretari de Comunicació de les JERC en aquell territori i també blocaire.
A tots ells, benvinguts.
Per cert, estic molt d'acord amb l'anotació del regidor de CiU de Barcelona Jaume Ciurana sobre l'anonimat dels comentaris als blocs.
Apreciat Saül,
El comportament dels mitjans públics de la Generalitat són una autèntica vergonya. No han donat ni un borral d`informació de la PDD, i tenen la intenció de entrevistar en el gran mentider ZP tant a Catalunya ràdio com a TV3.
Em sentuo profundament indignat, tanta per la dictadura comunicativa com per l`espanyolització del celebrendum.
Pobre país nostre. On l`han dut.Quina misèria moral, quina indignitat.
El que no diuen els del si, és que si s'aprova l'Estatut, vindrà el Constitucional i escapçarà el que li vingui de gust sense tenir en compte per res el resultat del Celebrendum. Pot-ser la nació no queda ni en el preambul, o ves a saber...
Tot el tinglado constitucional està pensat per que els catalans no poguem decidir mai, i si ens sembla que ho fem, que es pugui reconduir si els convé als espanyols.
En fí, que si ens en sortim i aconsseguim que el No guanyi, no hi ha més remei que forçar l'entramat legal i concovar un referendum de autodeterminació. Si els tancs no venen inmediatament, veurem que després de la histèria de sempre, els boicots, els insults, començaran a arribar propostes de federació, confederació, etc
I ho van poder aconseguir d'acord amb el president espanyol, traïnt el Parlament, el Govern de la Generalitat i el seu President. A partir d'aquesta irresponsabilitat van pactar a qualsevol preu. I quan dic a qualsevol preu no vull dir vendres el país, cosa que portan fent 27 anys, sinò desprestigiant el Parlament Català, el Govern de la Generalitat i el President Català. I això penso jo és molt greu.
I d'aquell pacte tot el caos següent, culpa de la poca maduresa de la resta de partits (PSOE-C, ERC, ICV). Fa llàstima com un partit nacionalista pot arrivar a aquest nivells de rapinya per quatre grapats de vots.
Però es veu que la societat catalana és així, perquè les enquestes els hi donen una pujada o manteniment del seu vot. Però, ja se sap, les enquestes, enquestes són.
SI EL PSC HAGUÉS FET EL MATEIX DURANT L'ÈPOCA DE PUJOL (que podia haber pactat amb el president espanyol per darrera perfectament), PUJOL NO HAGUÉS DURAT NI DOS DIES. PERÒ, CURIOSAMENT, EL PSC VA TENIR MÉS VISIÓ DE PAÍS QUE CIU.
Saül, des de fa temps procuro llegir cada dia el teu bloc, tant es aixi, que a hores d'ara podriem dir que es la meva principal font d'informacio politica. Des de les terres de Lleida, lluny des d'on en cuinen les coses que importen, amb un mitjans periodistics absolutament cap-cots amb tots els poders, el teu bloc es com un mar d'aigua dolça enmitg del desert.
Sobre el president de la Generalitat, a hores d'ara en fa mes llastima que mai, presionat per tot arreu, oposicio, empresaris, i els mes greu de tot, pels seus propis, llegiu el Periodico (de españa), potser si que en Xavier Rubert de Ventos tenia rao al afirmar que acabara sent independentista, a la seva manera es clar. Ja fa anys, i soc votant del psc, que el sector españolista en fot mes por que una pedregada, potser algu hauria de recordar a les generacions mes joves la "finettza" de la Manuela de Madre per fer-se amb l'alcaldia de Santa Coloma.
En fi gracies Gordillo i que no decaigui.
Margall fracassa si amb el projecte via Estatut, l'Espanya de sempre no surt enfortida.
I pel contrari, si el projecte via Estatut genera més crispació i descontent a l'Espanya de sempre i la fa més feble, doncs el sector Maragallista perd punts dins de l'altre espanyolisme
Siga via Pasqual Maragall, via CIU, vía cop d'Estat o vía tipus Wattergehit periodistic o mediatic.
Como me la españolizaria yo? claca clac.
La patent o drets d'autor d'Espanya és te o els explota castella.
Amb l'Andalús s'espanyolea, castellanitzant s'espanyolea ara Catalanitzant o valencianitzant no s'espanyolea, per què han esdevingut colònies espanyoles, des de en pocs anys Cristofor Colom passa a ser Cristobal Colon. i Genovés i en 14 anys dels descobriment morí, com Miquel Sirvent a Valladolid.
Per què és respecten per igual les seues llengües i els autogoverns confederats de les diferents realitats nacionals.
Els politics espanyolitzadors que n'aprenguin!
Ara han assaltat quatre xalets i vindrà Rubalcaba i la Guàrdia Civil a salvar la cara a Pasqual Maragall.
Rubalcaba va tindre que refer l'Estatut, per què els catalans són molt burros i no saben fer-ne.
Total fa l'impressió que els catalans són un desastre que no aprofiten per a res.
Un indepentisme que era més romantic que altra cosa.
Ara si aquest independentisme deriva amb un descontent i guanya cos al seua realitat, doncs a Maragall i de retruc a l'espanyolisme els hi sur el tir per la culata.
Hola Saül,
Dues coses, de tots els brunets, sols l'ADN s'escapa del to imperant de l'espanyolisme de baixa intensitat. Per contingut, per enfocament de les notíces i llur tria. Els que distrubueixen a València, quasi tots els dies duen una plana escrita en català de València, feta des de la pròpia redacció.
PS: els hi dic brunets, i supose que no se vos escapa que és per la deriva nacionalista que duen i pel color que prenen al cap de dos dies d'anar rodant per casa. Tant la matèria com el contingut són de reciclatge. Decoloren a brunet(ti).