El finançament del dèficit del sistema de transport públic a la Regió Metropolitana de Barcelona requereix unes substancioses aportacions de les Administracions. A partir de l'análisi de l'evolució de les xifres aportades cada un dels darrers deu anys per cadascuna de les administracions es poden treure conclusions molt clares.
L'aportació de l'Administració General de l'Estat ha passat de representar el 32,28%, l'any 2002 a un 22,8% aquest 2011. I la de l'Ajuntament de Barcelona del 16,78% al 11,28%. Aquests quinze punts de menys aportació d'aquests dos organismes els ha hagut de suplir la Generalitat de Catalunya.
El descens de les aportacions estatals i municipals és molt acusat els darrers tres anys. L'Estat ha passat d'aportar 173,284 milions d'Euros, el 2008 a només 133,771, enguany, el que representa una minva del 22'8%. I l'ajuntament de Barcelona ha baixat en aquest període de 89,372 a 73,171 milions, una disminució percentual del 18'1%.
A partir d'aquestes dades, es poden extreure unes quantes conclusions. La primera és que tant el govern de l'Estat, com l'Ajuntament de Barcelona no deuen considerar gens prioritària la despesa en transport públic. Quan l'alcalde Hereu fa l'home tot reivindicant la continuïtat de les obres de la línia 9 del metro, deu estar tapant la pròpia incompetència d'allò que la institució que presideix no fa. Predicar una mobilitat sostenible i rebaixar tant substancialment els recursos que hi dedica no sembla gaire coherent.
I, el mateix pot afirmar-se del govern de l'Estat. Des del Congrés estem farts d'escoltar la retòrica sostenibilista dels socialistes. Però, a l'hora de la veritat retallen més del 20% de la seva despesa destinada al transport públic.
Tercera conseqüència de la lectura de les dades: no sembla tampoc que la capacitat negociadora del tripartit sigués gaire apreciable: que el famós "gobierno amigo" en un tema tant cabdal com és el transport públic et retalli, any rere any, les aportacions n'és la prova del nou.
Quan els socialistes catalans parlen de polítiques socials o de polítiques ambientals cal pregunta'ls-hi el perquè del seu menyspreu al transport públic. I quan, darrera les pancartes exigeixin menys retallades, cal demanar on han amagat la descomunal tisora utilitzada contra el transport públic metropolità.
Vibram Five Fingersis a footwear company that has built a brand around barefoot running, and they provide a . . . let's call it a foot condom, or a rubber sock that covers your foot and toes like a glove. Vibram Five Fingers outlet The barefoot feel of their shoe is supposed to promote a healthier forefoot strike and better running form, which should reduce in juries.http://www.likefives.com
Sóc olotí i estic casat amb l’Assumpta, una noia de l’Espluga de Francolí. Ara, vivim amb els nostres fills prop de la Sagrada Família de Barcelona.
Sóc enginyer de camins i he exercit la professió prestant serveis a l’administració, com a professional liberal i, sobre tot, com a professor d’urbanisme a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Vaig viure a Olot fins l’any 1996 i vaig tenir la immensa sort de ser alcalde d’aquesta fantàstica ciutat durant 12 anys. Després, el President Pujol em va nomenar conseller, primer de Medi Ambient i, després, de Política Territorial i Obres Públiques.
Sóc de Convergència des del 1977 i, en el període 2001-2004, en vaig ser Secretari General adjunt. Ara mateix, passo part de la setmana a Madrid, intentant fer sentir la veu del catalanisme polític al Congrés dels Diputats.
Com a enginyer i com a polític, m’he passat mitja vida defensant les infraestructures que Catalunya necessita. Ara ho faig també des del Cercle d’Infraestructures, una fundació privada que hem creat per reflexionar sobre el paper de les infraestructures a la nostra societat post-industrial.
Ja us podeu imaginar que m’agrada escapar-me, sempre que puc, a Olot a veure la meva gent i a somniar en un país tant verd com ple de progrés econòmic i social per tothom.
