El Perdiu, a Sant Domènec, un cafè dels d’abans, amb un
taulell llarg entrant a la dreta i moltes ganes de fer vermuts. La
Gens que j’aime, una mica més amunt, on hi
havia hagut l’hostal Sant Domingo,
un bar amb pretensions, amb un senyor que posava música, adolescents que ens hi
passàvem la tarda i senyores que feien un tallat. El Waly-hay (o una cosa així) , al Puigterrà de baix, ambient
hawaià!, poca llum, sofàs i còctels vulcànics amb bengales incloses. La
Granja, davant del Pius (aleshores l’insti
nou), cigarretes a 10 pessetes, pega-dolces
i olor de fregit que te’n portaves posada. El Vicente, al carrer de la mel, famoses patates braves. La Quadra, al carrer Magraner, darrera el Sielu, carns a la brasa, peluts i un nom que sí que feia
la cosa. El bitxus, al Talamanca,
bar de dia, inicialment, i bar de nit, nit, durant molts més anys. Un d’aquells
llocs on et prohibien anar. El Salon deportivo, als Esquilets, space invaders,
futbolins, un subterrani per jugar al billar i un senyor amb cara de mala llet
que bescanviava monedes de cinc duros. El racó del diable, amb un dimoni dibuixat al rètol, a la muralla de
Sant Francesc, molt més inofensiu del que el nom podria suggerir.
Las
cuevas del Burrito, una mica més amunt però
en una altre moment, a mesura que baixaves les escales desapareixien les
ordenances, bona música, riscos excessius. La vinya, al carrer Viladordis, llarg mostrador a l’esquerra,
dòmino i ambient de poble. El Kung fu, davant la sala Loiola,
un quinto ràpid abans d’entrar al cine-club. El deportivo, al carrer Cirera, gran nom, immillorable servei,
morro de porc i partits del barça. L’antiguo bar sacramonte, a l’entrada del carrer Camp d’Urgell, a tocar de la
plaça Gispert, vins a trenta pessetes. El Berna, després Marsupilami, després Bonrollo, després Refugi i ara buit i abandonat a causa de la mala planificació municipal,
parets de pedra i volta de canó, sofàs per magrejar en un principi i, després,
concerts en directe quan a Manresa ningú feia concerts en directe. La Gavina, al Barreras, tapes gallegues, preus gallecs i
condicions d’higiene poc homologables. La Parrilla, on ara s’entra a l’aparcament dels quatre cantons,
dues portes, barra d’alumni en forma de V i poca cosa més. El Sevilla, al camp d’urgell. El Magraner al carrer del mateix nom. El Happy night (uf!) al carrer Cantarell. I el Txokoa, que ara ha tancat definitivament, cares llargues
darrera la barra, macarrons, tetris, discos, conspiracions en veu alta i una
taula llarga on mai sabies al costat de qui acabaries.
Sense rumiar-hi gaire soc capaç de recordar més de 20 bars de Manresa que ja no existeixen. Fa pensar.
El tancament del Mas i Mas de Marià Cubí a Barcelona va ser el final d'una època per mi. Hi havia passat tantes hores ... tants records. Dels que es poden explicar recordo la coneixença d'en Ramon Barnils, la seva conversa, culta, animada, les seves riallades, es seves anècdotes, el seu gintònic cada hora...
Sort que encara hi ha els incombustibles Can Quimet, a Horta, la Virreina i el Sol, a Gràcia, i el Glaciar, a la plaça reial.
L'altre del Talamanca es deia Caravela (al costat de la teteria nova)? O ja l'has esmentat i tenia un altre nom?
Si fins i tot vaig jugar un any amb l'equip de futbol sala del bar, encara tinc la samarreta!
Que el Pere em perdoni.
Merci Jordi
I tu Pere no t'emprenyis que aquest any tornarem a guanyar la Champions.
Salutacions Jordi!
Salutacions !
salut