El 20 de maig del 1992 vaig veure només els primers 100 minuts de la final de la Champions, a la primera part de la pròrroga no podia aguantar més els nervis i vaig marxar en metro cap a canaletes, pensava que quan hi arribés sabria irremeiablement si havíem guanyat o no i ho preferia així. Durant el trajecte no hi havia cap senyal que indiqués cap victòria del Barça, ni tampoc la derrota, hi havia poca gent, però en trepitjar les escales de plaça Catalunya de sobte es va sentir un bram monumental que va retrunyir per tot arreu... Koeman havia fet el gol!... I vam guanyar la primera Champions... Havíem quedat els companys del Cor de la Universitat per sopar alguna
cosa i sortir de gresca... no vam poder triar millor dia. Els estrangers
que formaven part del grup, especialment els alemanys, estaven del tot
al·lucinats per la dimensió de la festa, van dir que era més grossa que
quan havia caigut el mur de Berlin! Els diaris esportius llençaven
edicions especials gratuïtes poc després del partit, una eufòria
incontenible va escampar-se per tot arreu...
La primera Champions costa d'oblidar, no sé si aquest cop guanyarem o no, però de segur el Barça és l'equip que ha merescut arribar a la final, per joc i per oportunitats, un equip que fa espectacle i vol jugar a futbol. No sé si serà el Manchester qui arribi a la final, però sigui qui sigui el rival espero veure un gran partit de futbol, un gran espectacle... i que guanyi el millor!
I el millor és el Barça ! Però el futbol és un esport i moltes vegades no guanya el millor, i la sort, i els petits detalls, fan canviar el signe d'un partit. Però és igual; després de tota la porqueria que hem escoltat i han dit, hem arribat a la final a Wembley. Va ser una gran nit ahir, en tots els aspectes !! Bon dia i a continuar ......
El futbol és una passió i també un espectacle quan es veu jugar bé; també hi ha altres espectacles que em ve de gust comentar i coses sobre el cinema que em poden semblar interessants.
Moltes vegades, ni ens en adonem i estem d'alguna manera o altra parlant de política... i és que em sembla un tema prou interessant i fonamental i ens afecta a tots, vulguem o no.
És doctor en història contemporània, llicenciat en filosofia i lletres i postgraduat en pedagogia terapèutica. Escriu a diversos mitjans i publica les seues opinions al bloc.
El 20 de maig del 1992 vaig veure només els primers 100 minuts de la final de la Champions, a la primera part de la pròrroga no podia aguantar més els nervis i vaig marxar en metro cap a canaletes, pensava que quan hi arribés sabria irremeiablement si havíem guanyat o no i ho preferia així. Durant el trajecte no hi havia cap senyal que indiqués cap victòria del Barça, ni tampoc la derrota, hi havia poca gent, però en trepitjar les escales de plaça Catalunya de sobte es va sentir un bram monumental que va retrunyir per tot arreu... Koeman havia fet el gol!... I vam guanyar la primera Champions... Havíem quedat els companys del Cor de la Universitat per sopar alguna
cosa i sortir de gresca... no vam poder triar millor dia. Els estrangers
que formaven part del grup, especialment els alemanys, estaven del tot
al·lucinats per la dimensió de la festa, van dir que era més grossa que
quan havia caigut el mur de Berlin! Els diaris esportius llençaven
edicions especials gratuïtes poc després del partit, una eufòria
incontenible va escampar-se per tot arreu...
Bon dia i a continuar ......