VilaWeb.cat
jaumefabrega | EL GUST: CUINA I PENSAMENT | dimarts, 3 de maig de 2011 | 18:53h
la poesia parla del menjar i el beure

POESIA I MENJAR

Des de l’ Edat Mitjana, en la literatura catalana- i en d’ altres, és clar, però aquí ens centrarem en aquesta- la poesia  també s’ ha endinsat en els temes del menjar i el beure. En general es tracta d’ al.lusions a determinats plats, o metàfores relacionades amb al vi,o, simplement, amb cites de menjars i begudes. I a vegades, fins i tot, amb poemes sencers dedicats al menjar, cosa corrent en els gèneres més populars, del Barroc a la Renaixença.

Jofre de Foixà (1298)-trobador català que fa servir l’ occità, la llengua de la poesia alt-medieval-, esmenta diversos plats- de fet tot un menú- d’ un gran èxit en la cuina medieval, com la galina ab luxel (el lluixell era una mena de salsa blanca), el capó rostit d’ un an- menja recreada també en una poesia trobadoresca anònima trobada al monestir de Sant Joan de les Abadesses- o la sobrefusa ab cabirol (sobrefusa dóna nom a una salsa) i formatge torrador (formatge torrat o fregit i servit amb mel): “E capó rostit d’ un an/vul que hom me pos denan,/e formatge torrador”.

També fan servir els menjars poetes com Jaume Roig, al Llibre de les dones, on esmenta, per exemple, les salssisses (més tard salsitxes), que és la primera cita- i a més molt antiga- d’ aquest nom que es creia d’ origen italià. Fins i tot el gran Ausiàs March fa servir la metàfora  d’ un neguit amorós que bull com la cassola al forn, indubtable al.lusió a l’ arròs al forn propi de la cuina valenciana. El poeta al-ludit més amunt farceix L´Espill de cites relacionades amb el menjar: “Senyalat plat/certa escudella/tenia ella/taça apartada/sal no tocada,/son drap de boca./Tallar sens broca no consentia, /ni menjaria/carn del mercat/si hom penjat/algú y havia”. La broca és la forquilla, i en aquest cas els versos es refereixen a una bocafina considerable.

Durant el Barroc- època  d’ anorèxia literària, que no pas culinària- només trobem el menjar en la poesia popular- romanços, cançons de bandoler- com l’ Hostal de la Peira-; el també popular Francesc Vicenç Garcia el rector de Vallfogona, si de cas, fa servir termes hortofrutícoles com a metàfora dels òrgans sexuals o del desfici amorós. Hi ha magnífics pomes, per exemple, sobre els bolets de Manuel de Sentmenat- per cert, un botifler-.

L’ exemple més important de la Renaixença és el del valencià Teodor Llorente, amb la seva popular poesia dedicada a l’ Arròs amb fesols i naps. Jacint Verdaguer, al seu torn, fa sovint referència a les menges terrestres. Al Canigó (1886), per exemple, la goja o dona d’ aigua de Fontargent va a collir gerds i maduixes de bosc, i, a més és l´autor de la famosa llegenda de la ratafia. Ja en ple Noucentisme, Josep Carner escriu un deliciós volum dedicat als Fruits saborosos, des de les coordenades més típiques del moviment (classicisme, idealització).A Nabí (1941) ens parla del “brossat, de les pomes i la mel” (el brossat equival al mató o recuit). En un altre costat hi trobem el Bestiari (1937) de Joan Oliver “Pere Quart”, sarcàstic i antiidealista, on es refereix , per exemple, a la matança del porc.

Durant el Modernisme- i fins més tard- el menjar apareix generosament ressenyat en autors com Santiago Rusiñol, Pitarra i , especialment, en la poesia satírica publicada a revistes com “L’ Esquella de la Torratxa”, “El Be Negre”, “La Ignorància” (Mallorca) i en revistes valencianes similars. Fins i tot Joan Maragall a “tardor” ens evoca “el fum olorós del fruit e l’ hivern torrat” (les castanyes) o la caça a “El mal caçador” (Visions i cants, 1900).

Un altre noucentista, el mallorquí Miquel Costa i Llobera, a les Horacianes (1906) hi inclou un poema dedicat “Al poeta que em féu present de fruites saboroses” (escrit abans que el llibre de Josep Carner sobre els fruits saborosos). Ens hi proposa fer a les Tres Gràcies el delicat obsequi de les “fruites més sanes i exquisides”; el poeta, pel seu compte, hi aportarà “qualque bresca de mel, però mel pura/que pren l’ abella als romanins estèrils”. Un altre mallorquí, Joan Alcover a Cap al nord (1909), evoca amb melangia, des de Ciutat, un pagesa de la serra de Tramuntana que sap “servir als pobres fumants escudelles, confitar codonyes” (la codonya és una varietat més grossa i apreciada de codony).

Joan Salvat-Papasseit- em temps d’ inicis de l’ avantguarda- a l’ Irradiador del port i les gavines (1921) al ja clàssic i punyent “Tot l’enyor de demà”, hi evoca allò que ell mateix, malalt, enyora des de llit on està immòbil, amb les dones del barri que van al mercat “amb sengles cistells grocs,/i retornen que sobreïxen les cols,/i a vegades la carn”, i també flaira el cafè acabat de torrar per l’adroguer. Igualment, al no menys emotiu poema de Nadal, ens parla del consuetudinari dinar. La malaltia també plana en la intensitat d’ “Institució del foc”, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1938) que a “Sóller” (ja cantada anteriorment per un altre poeta mallorquí) evoca, amb colpidores imatges poètiques- musicalment interpretades per la Maria del Mar Bonet- les mandarines, les taronjades, el caramell, les confitures i els xarops.

Després de la Guerra dita “Civil”, Salvador Espriu, fa servir sovint imatges i metàfores relacionades amb el menjar com a element d’ evocació:”la paella xauxina a foc lent/davant les boques obertes de la fam dels fills,/l’ escassíssim xanguet que vàrem heure” (La pell de brau, 1960). També evoca el flairós i únic fricandó amb bolets i altres menges; a  Ronda de mort a Sinera hi verseja diversos aliments com les sardines, el pollastre, el peixopalo, les ametlles, la cirera d’ arboç, el sucre candi, mentre “Aman, assegut a taula,/garla, beu, endrapa fort”.

El deliciós Marià Villangómez i Llobet, des d’ Eivissa, com Espriu, parla de la llengua preciosa que passa de pares a fills, i es recrea en mots de ressons eterns, , útils o de éssers que habiten la terra, l’aire o el mar, com el déntol.

Josep Palau i Fabre ens proposa una sorprenent metàfora  a “Imatge de gala” (Poemes de l’ alquimista, 1952) en escriure que “La mort és dolça com el suc de l’ ostra”.El gran tomb per a la poesia catalana que va significar Gabriel Ferrater, a Les dones i els dies (1968) al poema “Paisatge amb figures” compara els dies que vindran als grillons d’ una taronja. El superb Joan Vinyoli a Vent d’ Aram (1976) a “El granet morat” ens proposa, tancats al graner morat de la tristesa, collir nous, ensacar avellanes, fer un tast de vi i passar d’ un cove a l’ altre castanyes. A l’ impactant Els miralls, de Pere Gimferrer (1970), a “Tròpic de Capricorn” s’ hi evoca s’ hi evoca tota una època amb un referent hostaler: “i eren els anys del Glacier i el bar del Colón”. Àdhuc Joan Brossa, incorruptible avantguardista, recorda la fruita- especialment les pomes- en diversos poemes: “Aura cabalosa”, “Vida meva”, “La pena tinguda” (Càntir de càntirs, 1972).

Narcís Comadira, tan bon pintor de natures mortes com bon poeta, a l’ Art de la fuga (2002) ens parla dels mesos i els productes associats a les estacions: “Amagats, entre bardisses,/creixen espàrrecs turgents” (“Març”).Finalment Valentí Puig titula  Blanc de blancs (al.lusió al xampany fet amb raïm blanc) el poema que inicia el llibre del mateix títol(2000): “Sopes entre dos tens, beus un “blanc de blancs” i la vida es recompon”.Tot un programa.

A part, hauríem de tractar poetes que, de forma molt mes intensa- i fins i tot monogràfica- han parlat del menjar, com Josep Sebastià Pons, Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles) o Miquel Martí i Pol (Bon profit!). Mereixen un capítol a part, per a una altra ocasió.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Categories

Últims 40 canvis

Arxiu

« Abril 2014 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930    
RSS 2.0 RSS Comentaris