Fa uns dies conversàvem amb un amics, durant
un sopar, de si era pertinent motivar i donar suport als fills/es en el cas que
aquests/es volguessin fer esport. Alguns em deien que no hi estaven d’acord,
que era educar-los en un esperit competitiu i que era dolent, per a ells i per la
societat.Jo, en canvi, ho tinc clar: aprendre a competir és necessari. Aprendre a perdre, però també a guanyar, és vital. Aprendre autodisciplina, autocontrol, desenvolupar capacitat de treball i de sacrifici, tenir eines per a treballar en equip i a la vegada per funcionar sol, són elements que trobo fonamentals per encarar les dificultats (o les oportunitats) que sovint ens planteja la vida. I l’esport, juntament amb la família, l’entorn, o l’escola, és un espai que, ben dirigit, pot ajudar a forjar aquestes ensenyances.
Jo vaig començar de ben jove fent atletisme fins que una lesió al tendó d’Aquil·les em va abocar a les piscines. I allà em vaig quedar. Primer al CN Caldes, on em vaig formar com a nedador i vaig aconseguir participar en diversos Campionats de Catalunya, i després vaig tenir la sort de poder fer el salt al CN Sabadell, a les ordres de Paulus Wildeboer. Allà vaig començar a saber què significava competir al nivell d’uns campionats estatals, i entrenar al costat de grans nedadors pre-olímpics com Lourdes Becerra, Esther Núñez o David Meca entre d’altres, i d’uns germans Aschwin i Olaf Wildeboer que ja pujaven molt forts. Entrenàvem junts, esclar, però teníem objectius diferents. Mentre alguns dels meus companys de corxera nedaven pensant en Seúl 88 (el meu gran mite llavors era el gran Sergi López, medallista a Seúl) o fins i tot Barcelona 92, per a mi els Jocs Olímpics eren, simplement, una quimera. Conscient de les meves limitacions, jo perseguia un altre somni molt més al meu abast, el de poder competir en uns campionats estatals, cosa que vaig acabar aconseguint en diverses ocasions.
L’any de la meva retirada, vaig guanyar tres medalles en els Campionats de Catalunya (en les proves de braça i relleus). Mentre me les penjaven em sentia feliç. Tants dies llevant-me a les 4.00 cada matí per anar la piscina de Sant Oleguer, despullar-me i llençar-me a l’aigua a fer metres i metres, fes fred, plogués o nevés, tants vespres anant a dormir plorant de pur esgotament…
Tot allò havia valgut la pena.
I llavors em vaig trencar definitivament. Els tendons van dir prou, i la Universitat començava a demanar-me més temps i dedicació. Era el moment de penjar, metafòricament, el banyador. El dia que vaig plegar el recordo com un dels més tristos de la meva vida. Creia que mai més tornaria a tenir aquelles sensacions que havia viscut gràcies a la natació. Estava equivocat.
Des de llavors que aplico cada dia la metodologia bàsica de l’esportista: establir fites a curt, mig i llarg termini, i anar-les treballant. De vegades s’assoleixen, i de vegades no. La satisfacció d’obtenir el resultat desitjat gràcies a la feina feta l’he tornada a viure sovint, així com la frustració de no aconseguir allò que vols, per molt que creguis que t’hi has esforçat. Quan això passa, però, és quan trobes extraordinàriament útil tenir eines per saber aixecar-te. I la primera i més important és revisar si allò que ha fallat era l’objectiu en si o si la preparació no ha estat prou bona. Llavors toca començar de nou.
Però l’esport també em va ensenyar que, malgrat que per aconseguir resultats el primer que cal fer és treballar molt, ni tan sols això és garantia de res. Una mala nit, un mal dia, un mal de ventre, una mala sortida, o fins i tot una injusticia et pot engegar a dida mesos d’entrenament. Com a la vida. Cal saber viure amb això. I jo agraeixo a l’esport, i a tots els entrenadors que he tingut, que m’ho ensenyessin.
Si avui hagués de resumir en una paraula què m’ha ensenyat l’esport diria que és, sobre tot, RESPECTE. Respecte per un mateix (cal saber estimar-se, cuidar-se a un mateix, tractar bé el propi cos), respecte pels companys i adversaris (pels qui són millors i pels qui són pitjors), respecte per la família (que en el meu cas han fet molts esforços per tal que jo pogués fer allò que tant m’agradava), respecte per l’entrenador/a (que dedica tot el seu temps, esforç i coneixements per ajudar-te a millorar), respecte per l’afició (que t’anima, i de vegades fins i tot paga entrada per veure’t competir), …
Quan escolto Guardiola parlar del respecte, des del respecte, m’hi sento plenament identificat. I penso que si la meva filla o el meu fill em diuen que volen fer esport, allò que determinarà la meva decisió com a pare serà, sobretot, la filosofia que tingui el club en qüestió.
En altres paraules, prefereixo perdre una semifinal de Champions a l’estil Guardiola, que guanyar-la a l’estil Mourinho.
Gràcies, Pep, per ajudar-nos als qui defensem que l’esport també pot ensenyar valors útils i necessaris per a construir societats millors. Gràcies per servir-nos d’exemple als qui neguem que, avui, fer esport condueixi inevitablement a convertir-se en un ser sense escrúpols, ambiciós i egoista.
Gràcies a tu, Pep, i per extensió a totes i tots els entrenadors i formadors esportius que teniu aquesta filosofia.
Foto: Guardiola. Font Kerim Oktem, EFE.
El que si que tinc clar, és que l'esport professional (quan parlem de Guardioles o Mourinhos) ja no pot ser el referent de res. És més un circ econòmic i de vanitats en el qual és molt difícil copsar-hi res de profitós.
http://antesdellover.blogspot.com/2011/04/esport-escolar-de-formacio.html