Els centres comercials s’esforcen per atreure families senceres perquè saben que amb pressió infantil els pares acaben comprant més. I és que els nens, és prou conegut, saben bé perquè serveixen els diners però no com costen de guanyar.
Una cosa semblant està passant a la societat catalana amb els pressupostos de la Generalitat. Els ingressos han disminuït i el govern vol eliminar despesa. Que retallin, diem, però a sanitat no (amb la salut no s’hi juga), ni en educació (és el futur), ni a TV3 (molt més que una tele), ni en infraestructures (diuen els alcaldes), ni amb la gent gran (no s’ho mereixen), ni en els salaris dels funcionaris (ja ho han patit), ni en recerca (anem prou endarrerits), ni en cultura (només faltaria)….
Si dels pressupostos de la Generalitat en depenguessin despeses absurdes i prescindibles com unes Forces armades sobredimensionades o una monarquia, aquí hi tindríem unes bones partides per retallar o, encara millor, eliminar, però des de la Plaça de Sant Jaume difícilment estalviaran gaire sense que els serveis o les inversions bàsiques se’n ressenteixin.
Si les volem evitar, les retallades, no ens queda altre remei que encarar un debat molt menys agraït, més adult, diguem-ne: el de les entrades, els ingressos, els impostos. I en aquest sentit és evident que eliminar el de successions o plantejar rebaixar-los als qui més guanyen ni és encertat ni, encara menys, pedagògic. Hi ha moltes possibles mesures: combatre el frau fiscal amb els mateixos recursos que es dediquen a d’altres delictes, penalitzar les transaccions financeres i l’especulació, bloquejar els paradisos fiscals, reformar l’impost sobre la renda per fer-lo més redistributiu, obligar a les grans fortunes a tributar, etc…Mesures, totes elles, reclamades mil cops i que cal tirar endavant de manera concertada, a nivell continental com a mínim, per evitar, així, l’altre problema: la deslocalització (els senyors i senyores de Barcelona que es domicilien a Andorra o a Benicarló per pagar menys impostos, per exemple).
Però també cal, encara que a alguns els incomodi, denunciar que no hi ha cap regió o nació europea, ni cap estat en relació a la mateixa Unió, que tingui un dèficit fiscal comparable al de les autonomies dels Països Catalans respecte al Regne d’Espanya. Un 8 % del PIB, segons el mateix govern de l’estat, és el què paguem a hisenda i no torna ni en forma d’inversions ni de serveis, sinó que es destina a mantenir determinades estructures i institucions anacrònioques i a intentar, inútilment, convertir Madrid en la gran metròpoli del Sud d’Europa. A aquest espoli l’anomenen solidaritat, però és nacionalisme, espanyol, evidentment.
