farri |
dilluns, 25 d'abril de 2011 | 22:23h
Aquest cap de setmana tenia un compromís prou complet amb el moviment
esperantista a Occitània: diumenge de pasqua Kaj Tiel Plu tocàvem a la
sala Georges Brassens de Seta i l'endemà, en el marc del mateix
esdeveniment esperantista, hi feia una xerrada sobre la llengua occitana
i posteriorment en guiava un fòrum. He tornat molt satisfet, tot ha
anat bé i la reacció del públic ha estat emocionant.
Kaj Tiel Plu sempre hem estat molt ben acollits a Occitània, allà hi hem editat els nostres tres discos i allà hi hem fet els nostres concerts més memorables, tant dins l'ambient esperantista com dins l'ambient occitanista en els esdeveniments més prestigiosos. Aquest cop, a Seta, hem percebut un entusiasme en els aplaudiments que mai no havíem experimentat, hem ballat i hem fet ballar, i hem acabat entre el públic, i amb d'altres músics, cantant tots a cor a aquelles muntanyes que tan altes són.
No les tenia totes a l'hora de fer la xerrada. Després de presentar la grandiositat de la llengua occitana1 m'he dedicat a fer-los veure el poc que han valorat aquesta joia tant preuada tot fent-los una caricaturització satírica de la realitat sociolíngüística de l'Occitània de l'estat francès basada en fets reals. Temia, que el públic assistent no es prengués massa bé la ridiculització que podia fer-los de llur país. No ha estat pas així, contràriament al que m'esperava, entre el públic esperantòfon hi ha aparegut un nombre considerable d'occitanòfons que, amb molta emoció, corroboraven els que jo anava explicant. També han fet intervencions molt positives un bretó, un picard i una arpitana.
Entre els occitanòfons que han decidit sortir de l'armari hi havia un matrimoni roergat, tres llemosins; l'una del Perigòrd i dos de la Nauta Vinhana, un birgodà, un biarnès, montpellerencs i tolosans. Tots ells m'han corprès, fins el punt d'abandonar la sala amb llàgrimes als ulls.
Un senyor llemosí ha volgut alternar l'esperanto amb l'occità per fer palès que realment parlava la llengua d'oc. Emocionat deia que n'estava cofoi de tenir la llengua del poble com a llengua materna, malgrat que el seu veïnat s'hagi apuntat al carro de la llengua del poder i de la burgesia. M'ha abraçat i m'ha regalat una revista i un llibre que duia en llengua occitana.
Un senyor de Seta ha intervingut en occità demanant que traduíssim la seva intervenció a l'esperanto per al públic no occitanòfon que omplia la sala. Ha explicat que la llengua occitana a Seta només es manté en cercles molt reduïts; musclers, pescadors, i grups d'avis que la parlen quan fan conya. Tot i així, quan el seu avi, napolità d'origen, va arribar a Seta va adoptar l'occità ja que era l'única llengua que s'hi parlava.
Què ha de representar, doncs, per a una persona, que el seu entorn lingüístic canviï tan radicalment en tres generacions? Aquestes intervencions m'han fet pànic. Quan seré vell, només els vells m'entendran en català?
1
Primera llengua literària a Europa després del llatí.
Premi Nobel de Literatura el 1904.
Segona llengua minoritzada de la Unió Europea (3.700.000 parlants segons Linguamón).
Gran territori lingüístic (190.000 Km2).
Centralitat lingüística, intercomprensibilitat amb el català, proximitat al francès, italià i castellà.
Llengua cada cop més usada en literatura i música, amb autors d'un prestigi enorme a nivell internacional (Mistral, Roqueta, Bodon...)
La llengua minoritzada que més ha progressat a Europa (Oficialitat a la Vall d'Aran el 1990, llegua protegida a Itàlia el 1999, oficial a Catalunya el 2006, reforma de la constitució francesa el 2008, Llei de l'occità, aranès a l'Aran el 2010)
La sensació que em genera l'experiència que expliques és una mica l'oposada a la teua, però. Plantejar-me la dignitat d'esta gent -trista dignitat, si vols, però dignitat en el fons- em fa valorar encara més poder fer relativament vida normal en la meua llengua.
Suposo que lo fet de ser de les Terres de l'Ebre, on la salut del català és molt bona, em fa ser més positiu en este sentit. Tot i així sóc conscient que on es decidix lo futur d'una llengua és a les grans ciutats, i això sí que ho tenim fotut...
Sóc molt escèptic amb la idea d'una independència d'un tros de país isense un canvi social de fons, però quan em plantejo este tipus de coses em resulta més "atractiva", entre moltes cometes. Tot i que l'exemple irlandès tampoc no és gaire esperançador...
No sé, idees que m'han vingut al text. T'aniré seguint, i t'he afegit al llistat del meu bloc, si no t'importa :-)
Sou majoritaris a Aran, a Foix, a les Valades... però de Niça a Burdeus hi ha molt de troç, i per parlar una llengua cal, com a mínim, dues persones ben avingudes (o amb coses a dir-se).
Si tot va bé, la setmana vinent aniré a Aran.
Ho pregunto sense mala fe, només curiositat.