La lectura de Sant Jordi d’aquest any m’ha fet obrir la gana
literària. Gràcies a la recomanació d’una amiga vaig comprar el llibre de Bel
Olid, Una terra solitària. La pena és
que aquest Sant Jordi l’autora no dispensava signatures. Perquè potser m’hagués
acostat a la parada i li hagués preguntat més coses sobre els seus personatges.
La novel·la entra bé, com una bona menja fresca, o com una primera collita. Si bé no hi trobareu una obra carregada de la densitat literària d’un clàssic, sí que hi trobareu un realisme sòlid com la vida mateixa. Aquesta perspectiva és el millor de la novel·la. A l’autora no li ha calgut sofisticar gens el que explica. I encara que sembli mentida, hi ha terrenys en què la novel·la pot aportar una mirada inèdita: les migracions dels andalusos a les ciutats mitjanes de Catalunya, els abusos sexuals, i sobretot les relacions entre dones.
Fa dos anys, amb els companys de recerca, vam estar fent una investigació a fons al barri de Cerdanyola de Mataró sobre les trajectòries lingüístiques que han tingut les persones que havien emigrat cap a Catalunya des dels anys cinquanta fins als anys setanta (“Memòria de la llengua”). Hi vam conèixer unes quantes dones com l’àvia de la protagonista de la novel·la d’Olid. Dones que van agafar la mainada i les maletes, i que van fer el trajecte des d’Andalusia o des de Múrcia fins a Mataró, fins arribar a la barraca o la cova que el marit havia pogut arreglar per dormir. Al cap d’un any, però, tota la família treballava i es podien permetre de comprar una parcel·la on construirien una caseta (planta i pis), o bé adquirir un dels molts pisos que ja s’anaven construint per les noves perifèries de la ciutat... Però no cal que continuï explicant. Si llegiu la novel·la coneixereu molt millor les vivències per les que va haver de passar aquella generació que fa de Catalunya la seva terra promesa, i en la qual les dones hi tingueren un protagonisme especial.
Les dues històries que s’enllacen amb aquesta aconsegueixen, tot i que segurament són més ficcionades, el mateix nivell de realisme. Segurament l’encert en la manera d’explicar els abusos sexuals que pateix la protagonista és haver-los convertir en un joc ocult les conseqüències del qual no esdevenen conscients fins al cap de molts anys. Cal pensar que l’ocultació és la primera arma de l’abús.
I finalment, el mateix encert es troba en la relació de la protagonista amb la seva parella. Cal agrair a Bel Olid la capacitat de tractar una relació lèsbica amb el desacomplexament amb què seria viscuda si les protagonistes fossin personatges reals. Si alguna té dubtes sobre la seva sexualitat, farà bé de llegir Bel Olid.
La novel·la passa tan bé i tan de pressa, que jo continuaré amb gana fins a la pròxima novel·la de Bel Olid.
M'ha semblat fresca, directa i amb una càrrega emocional potentíssima.