L'Estatut del Parlament s'aprovà el 30 de setembre de 2005, amb un ampli consens del 90% dels diputats/des. Desprès es defensa unitàriament davant de les Corts Generals el 2 de novembre de 2005. Dos dies què una gran majoria de catalans i catalanes recordem amb emoció, orgull i esperança. En resum, teníem un Estatut ambiciós i potent, què responia de forma molt adequada a les necessitats de la societat i l'economia catalanes d'avui.
A partir del 3 de novembre, però, s'acaba la unitat d'acció dels partits del catalanisme democràtic. Només ERC la continua reivindicant. El PSC desapareix de l'escena, amagat ja per sempre més darrera el PSOE. CiU vol tenir protagonisme negociant sola a Madrid amb el PSOE, tot i què sovint Convergència negocia per una banda i Unió per l'altra. Tot s'acaba amb el pacte Mas-Zapatero quan, sota la pressió de diferents poders fàctics, acorden rebaixar i retallar l'Estatut fins a deixar-lo "net com una patena". Zapatero incompleix, doncs, totes les seves promeses. Aconsegueix, però: posar pau i refermar el seu lideratge intern al PSOE; calmar a alguns poders fàctics; contrarestar l'ofensiva del PP en alguns llocs de l'"Espanya profunda".
Mas dilapida tot el què s'havia aconseguit amb un Estatut tant potent i ambiciós com el del Parlament amb l'excusa de sempre: "és el màxim què es pot aconseguir en les condicions actuals"; es a dir, amb la tradicional política de "morralla al cove". Aconsegueix també altres objectius: acontentar alguns poders fàctics catalans, espònsors tradicionals de CiU; fer oblidar a Jordi Pujol i convertir-se en el líder indiscutible del catalanisme conservador; aconseguir una certa importància mediàtica; obrir les portes a futures col·laboracions amb el PSOE, i qui sap si també amb el PSC; la promesa de Zapatero d'influir en el PSC perquè sigui President de la Generalitat si guanya les properes eleccions catalanes.
