El dia de la república vaig comprar l’ARA i em va cridar l’atenció l’article d’en Ferran Sáez. Es titulava “El cercle impossible” i intentava demostrar la simulació que a Espanya s’havia generat, durant els anys d’opulència econòmica, a partir de la creació d’una aparent classe mitjana indirectament subsidiada per sous públics però que no contribuïen a un model afavoridor de l’economia productiva.
A Espanya, com a Grècia, l’enorme deute fagocita tota possibilitat de creixement econòmic i castiga severament les autèntiques classes mitjanes i els professionals sobre els que recau la càrrega impositiva més important. És sobre les espatlles dels assalariats, els professionals liberals, els emprenedors i els autònoms qui, durant anys, han fet possible l’equilibri entre classes actives i classes passives, fent de l’estat del benestar un dret universal i un instrument vital per a la cohesió social del que tota la societat n’ha gaudit.
A Catalunya, aquesta classe mitjana “real”, és la que expia les culpes d’un sistema que ha estat provocat pels gestors públics i privats de l’economia i que exonera immoralment les grans fortunes.
Una classe mitjana econòmicament pressionada; fiscalment perseguida; a la que socialment se li demana que contribueixi amb sacrifici a la renúncia de serveis públics; a la que políticament se li nega qualsevol alternativa que no passi pel cada cop més dislocat i contracturat estat de les autonomies del Reino de España; la que moralment està assetjada amb les constants apel•lacions a “l’entre tots ho arreglarem”, com si mai se’ls hagués preguntat el com ni el perquè.
Acaba afirmant, en Sàez, que el repte de la futura socialdemocràcia espanyola no passa per l’elecció -purament anecdòtica- de Chacón o Rubalcaba, sinó del projecte de futur que es presenti per a fer de les classes mitjanes i del model productiu, el duet sincronitzat de l’home i la màquina, que permetin garantir un afeblit i en risc estat del benestar.
Històricament, els socialdemòcrates com els conservadors o els liberals -suposant que a Espanya n’hi hagi- també tenen país i aquestes grans bosses subsidiades que l’opinador denuncia són, abans que res, vots al servei d’un estat que, governi qui governi, els mantindrà privilegis; en aquest cas, volgudament asimètrics.
Les classes mitjanes que Sáez denuncia han estat miratges d’una Espanya que va arribar a creure’s ser la 8ena economia del món. Ara les classes mitjanes, majoritàries a Catalunya, pagaran la festa a la que no van ser convidades. Si no es que, per un cop, es neguen a ballar al ritme que marca el gramòfon del quilòmetre zero.
els aturats han pagat cara la crisi; s'han quedat sense feina.
i les classes mitjanes hauran d'assumir, personalment, la hipoteca durant els propers 20 ó 30 anys que faltin per eixugar el deute contret.
en canvi els gestors financers que van concedir hipoteques que no es podran retornar i els responsables del Banc Central d'Espanya, reguladors i en última instància còmplices del banquet econòmic, gaudiran dels rescats pagats amb diners públics per a mantenir vigent un sistema que va fer possible l'inassumible banquet.
crec que no tothom paga de la mateixa manera les conseqüències dels errors comesos durant una dècada de cobdícia.
salutacions,
Oriol