QUINA ES LA DIFERENCIA ENTRE EL PARLAMENT I LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA ?
QUINA ES LA DIFERENCIA ENTRE EL PARLAMENT I LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA ?
257.645 a Bcn Decideix 250 al Parlament.....
El diumenge 10 d’abril mes d’un quart de milió de persones es van mobilitzar per anar a votar en la consulta sobre la Independència. Tres milers de voluntaris, mes de 500 urnes en 317 col·legis electorals.
Tot un èxit que ha trasbalsat la situació política de Catalunya, de l’Estat espanyol i a nivell internacional, posant en un escac mat a la política de la Monarquia i els seus defensors.
Malgrat la oposició de l’Ajuntament de Barcelona i del front unionista, des de la Falange fins al PSC i alguns esquerranismes de passat stalinista, malgrat la campanya en contra del diari mes important: El Periódico, malgrat moltes forces en contra, la consulta sobre la Independència que es va iniciar a Arenys de Munt, es va coronar a la Capital del país amb una victòria aclaparadora.
Una victòria que ja havia arrossegat a l’únic home d’estat d’aquesta nació sense estat, l’avi Pujol i al mateix president de la Generalitat, Sr. Mas.
Tres dies desprès, al Parlament de Catalunya, precisament el dia de la República, 14 d’abril, es posava a votació la primera proposició de Llei per la Independència, presentada per el mini grup de Solidaritat Independentista de l’infatigable Uriel Beltran.
El resultat Parlamentari no va estar malament, va obligar a posicionar-se i a CiU a donar una volta mes a la seva crisi política. No es poc.
Però al Parc de la Ciutadella, les manifestacions de suport van ser de pena. Tot i haver fet un esforç militant, per part dels tres diputats de S I, muntant un parell d’escenes, en ser desallotjats per la Guardia Urbana, el que els va donar un ressò mediàtic considerable, tot i així, les concentracions a seu Parlamentaria no van superar, amb bona voluntat a l’hora de calcular, les 250 persones.
Perquè aquesta diferencia tan abismal? La oportunitat era prou històrica, mai s’havia posat a votació una Llei d’Independència.
La resposta es clara: la gent no recolza als partidistes, la ciutadania no té gens de confiança en els professionals de la política i en canvi, esta disposada a deixar-se les hores que facin falta i a comprometre’s en mobilitzacions sempre que no estiguin manipulades per ganàpies de 140.000 euros a l’any, que assisteixen al Parlament. Dic assisteixen, donat que dir que van a treballar seria una ofensa als treballadors.
Aquesta maquinaria partidista no es negativa “per se”, sinó perquè esta construïda dins del motllo Monàrquic i aquest es el seu pecat original.
El van acceptar, sota l’amenaça dels feixistes i els delinqüents de la Transacció del 78.
Però ara, ja esta caduca, com els iogurts.
I la gent ha posat en marxa una altre forma de fer política sense partits. Fins i tot política de poder, política de la que fa historia.
La política es una cosa pública, això de la Res pública ha tornat per quedar-se.
Aquí i a tot el mon, es ja un fet estabilitzat que es pot fer política sense caure en la maquinaria del partidisme dels estats actuals.
No es poc, oi?
Diego Arcos
