Falten 25 dies per al referèndum, i això és un festival. Qui vagi a votar el 18 de juny i ho faci amb coneixement de causa i sense medicació prèvia serà el meu heroi (o heroïna, no fos cas que els del llenguatge políticament correcte se m'ofenguin ara). Quan no és Euskadi és Montenegro. La qüestió és que el 18-J anirem a les urnes mirant de reüll els amics bascos i els montenegrins, futurs companys de viatge europeu, que s'acaben d'ensortir amb la seva. Ja sé que les comparacions són odioses. Ni Catalunya és Montenegro ni Espanya és Sèrbia, ja. Però, escolteu, al cap i a la fi el fet objectiu és que neix un estat nou a Europa l'any 2006, per la via democràtica. A les portes del nostre referèndum, comprendreu que alguna consideració ens ha de merèixer. Ho escric perquè alguns que conec s'han alçat aquests dies indignats per l'eufòria i simpatia que la via de Montenegro ha provocat entre els sobiranistes catalans, majoritàriament iinquil·lins de la trinxera del "no" a l'Estatut. Fins i tot el President Jordi Pujol hi reflexiona en aquest article, recordant que l'autodeterminació és "un dret inalienable" dels catalans. A bones hores.
Falten 25 dies per al referèndum, deia, i les notícies de la jornada tenen com a protagonistes José Montilla, que ha dit que li faria il·lusió presidir la Generalitat (més clar, l'aigua) i Alfredo Pérez Rubalcaba, ara en format ministre de l'Interior, que ha promès un enviament de més guàrdies civils per aturar la psicosi social provocada per l'onada d'assalts amb extrema violència cap a les famílies que viuen en cases aïllades. Com que Rubalcaba ens ha d'enviar guàrdies civils (quin panorama més engrescador, senyors, per anar a referèndum!) perquè l'autonomia catalana és incapaç de garantir-se la seguretat pública, l'altra protagonista és Montserrat Tura, de qui els virtuals aliats sociovergents, la CiU que parla per boca de Felip Puig, acaben de demanar el seu cap per incompetent. (A Tura, que té temps d'això, se li junta el desgavell públic amb la seva feblesa política, ja que és la principal víctima socialista de la recent remodelació maragallista.)
La gent no hi entén, de desplegament de Mossos ni de coordinació entre cossos de seguretat. La gent està farta que unes bandes que ningú controla vagin d'urbanització en urbanització robant a base de violència totalment gratuïta. I la consellera de la "tolerància zero" potser que també ho sigui, d'intolerant amb les bandes en qüestió. Per tant, CiU no cau en la trampa de pensar-se que, formant part del "tripartit del sí" a l'Estatut, ha d'abandonar la dura i implacable feina d'oposició. Fer caure el govern abans de res. Ja està mig enfonsat, però no del tot.
Els protagonistes de la jornada són els càrrecs socialistes que són nomenats a corre-cuita per tapar els forats per l'expulsió d'ERC del Govern. Una carretada de càrrecs, au vinga! El cas més curiós és el de Jordi Marín, que ha durat exactament tres setmanes com a secretari general de Telecomunicacions i Societat de la Informació. Hi han posat Marta Continente, de l'òrbita tetemaragallista. Marín va rellevar Oriol Ferran dies després que arribés a la conselleria el republicà Manel Balcells. Aquest últim va durar 20 dies en el càrrec, i ara Marín se'n va al carrer, tot i no ser militant d'ERC. En un mes, hauran ocupat el càrrec tres persones diferents: Ferran, Marín i Continente. [Potser El funcionari feliç treballa al DURSI, que fa justícia a això de la virtualitat d'Internet i és tant virtual que ja no existeix com a Departament. La descoberta d'aquest bloc anònim d'un treballador de la Generalitat més boja de la història ha agradat al blocaire Joan Josep Isern]
L'escena ben pintoresca és aquesta: Montilla fent el llit a Pasqual Maragall a ulls de tothom i sense cap mena de vergonya, l'oposició que t'ajuda en l'esgotadora escalada de l'Alpe d'Huez estatutari no mostra cap compassió a l'hora d'estripar-te i desbarrar del bipartit en funcions... Quin ingredient ens falta per acabar-ho d'animar? Doncs la denúncia d'ERC contra la campanya informativa que el Govern ha llençat per difondre les bondats de l'Estatut retallat a les Corts espanyoles. El partit que fins fa uns dies ocupava càrrecs clau per a la logística del referèndum com la Conselleria primera i la de Governació ara envia un escrit a la Junta Electoral Central per advertir de l'escàndol publicitari fomentant el "sí" amb diners públics.
Mentrestant l'única entitat de l'anomenada "societat civil" que defensa el "sí" -el curiós tàndem Rosa Cullell-Agustí Colomines- ens convoca a la seva presentació, prevista per aquest dimecres al migdia al Teatre Nacional. Són els únics que s'atreveixen a sortir de l'armari per demanar el "sí". [Això els comporta algun problema de seguiment, segons llegeixo en el bloc del militant de la CUP Quim Soler.] El que sí que funciona, nois, és això dels sindicats. UGT i CCOO s'han posicionat a favor del "sí" [ho explica en el seu bloc el secretari general de la UGT, Josep Maria Álvarez, i també s'hi refereix el filòsof Josep Maria Terricabras], mentre la Intersindical de CSC es manté ferma en el "no". [Del sentit del no, escriu el primer blocaire amb Medalla de Sant Jordi, Fèlix Martí, president de l'Opinió Catalana.]
Els socialistes, amb José Zaragoza, a la sala de màquines, segueixen obssessionats amb el PP. Però quan tenen una estoneta lliure ataquen els exsocis republicans, que s'han embarcat en una campanya que té com a lema Ara no toca. Catalunya mereix més i arrencarà simbòlicament a Miravet, en record de la unitat d'acció perduda. [La web ja està incorporada al llistat d'enllaços de la campanya del referèndum, que teniu curosament aplegats a la part superior d'aquest bloc.] És curiós com els mitjans tradicionals comencen a destacar com a element informatiu que part de l'estratègia de la campanya presentada aquest dilluns per Josep-Lluís Carod passi per la web i tot allò que es cou a Internet.
En aquest cas, el web monogràfic d'ERC afavoreix que la blogosfera republicana es descarregui banners, videos i mp3 per anar divulgant les retallades del pacte Mas-Zapatero, que van acordar un text que no garanteix la projecció exterior i el reconeixement del català a la Unió Europea, segons llegeixo a l'Observatori de l'Estatut, l'espai virtual d'Òmnium Cultural per anar fent bullir l'olla enmig de tanta campanya de disseny i poc contingut de fons.
Quina estafa d'estatut ... i no et fot ?? només faltaria que no fos millor que el de 1979 !!! Ens venen que això és una gran cosa, que sigui millor ? Però com de millor ? un 0.1 millor ? Si no tenim ni nació ni finançament ni aeroports ni competències ni eixugament del dèficit fiscal ni seleccions catalanes ni representació internacional ...
De què serveix aquesta merda de text !
com diu l'anterior anònim, la manera d'anar a votar sense medicació pèvia (i ser l'heroi de'n Saül) és decidir el teu vot abans que comenci la campanya electoral.
I ja estic farta. La meva paperereta que dipositaré a la urna i ja la tinc desde fa més de dos mesos, diu ben clar que 'Vull la Indepèndia per Catalunya' i prou.
Ací hi trobareu la papereta de vot que no agrada als ecspanyols.
Que els catalans estàn molt contents amb l'Estatutet i cal cedir al xantatge als catalans per no amoïnar els del Partido Popular Español a la resta de l'Estat, els catalans n'estem molts satisfets conforme s'ha portat el tema de l'Estatut.
Basicament m'os vendràn la mateixa moto.
I encara me'l vull tornar a llegir, perquè no acabo de trobar-hi res de res. Certament, Catalunya no és Montenegro. Euskadi, potser sí, però Catalunya és Croàcia i de Sèrbia si va desenganxar a garrotades. Queda dit, encara que la via croata no m'agradi pel desgavell i el dolor que una guerra comporta. Però sense la Guerra dels Balcans, Sèrbia no hagués après democràcia per arribar a Montenegro.
Deixem aquest tema i tornem a l'Estatut: Un cop llegit l'Estatut i veient com s'ho maneguen el que sí que tinc molt clar és que aquest Referèndum serà una nova aplicació de la democràcia de l'euro. Qui hi possa més diners es veu més i qui es veu més, guanya. la gent no s'està per missatges en profunditat, quan els impactes publicitaris són el que són i cal pencar per alimentar els fills, el cotxe i la cada cop més cara vivenda. "Un euro, un vot". Per això es fan tantes classes de màrqueting polític.
I en quant a la meva resposta personal davant del circ estatutari: M'abstinc, perquè l'abstenció també és democràtica quan veus que et pregunten si vols estar d'una manera o d'una altra que és exactament igual. Abstenció i mala llet per com s'ho han tornat a manegar els "professionals". Ai! Senyor! I pensar que ens costen tants de diners per acabar reduint-ho tot a una simple qüestió d'imatge personal?