21 d'abril de 2011
He llegit que la tendència a la tragèdia d'algunes persones que
magnifiquen les coses o li donen una importància que sembla excessiva és una
tendència clàssicament adolescent, que les persones madures això ho tenen
superat i tendeixen a veure les coses amb més serenitat, més distància i,
doncs, sense sorprendre's gaire.
Es possible i no ho discutiré.
De vegades, discutir, és com voler omplir un pou sense fons.
Així doncs, segons la tesi, són madurs els tipus que davant les
declaracions dels representants més premiats de Telefònica acaben dient, sense
immutar-se: "Ja se sap, són uns lladres".
O quan hem de pagar entre tots les pèrdues de la banca però dels
beneficis no en toquem ni gota, afirmen: "Les lleis se les han fetes els
poderosos per protegir-se, ja se sap".
O quan el Ministerio de Fomento diu que no faran la connexió del port de
Barcelona amb l'ample de via europeu, diuen: "Els espanyols són així, ja
se sap".
I quan es demostra que no hi ha cotxes elèctrics, o d'aigua, o
d'hidrogen, perquè uns quants facinerosos no volen, tot i que es passen el dia
parlant de la contaminació, l'escalfament global i la salut de les persones,
diuen: "Estem en mans de delinqüents, ja se sap" i es queden tan tranquils.
Aquestes són les persones madures.
Hauré de fer algun curset perquè, quan llegeixo aquestes coses, m'enfado
bastant i dic, o penso, paraules irrepetibles.
Ara que, també va dir un filòsof
que algunes persones més que madures, el que estan és podrides.
I també és possible.
A més, ja se sap que s'ha de complir les regles del joc, aquí els toca ser els primers a uns, allà els primers seran aquells a qui els ha tocat fer el paper de beneits a quí.
I tots contents.
Snif, snif...
Ciao.