Desenes de milers -4, 5, 6, 7, 8...?- érem ahir als carrers de València, cap-i-casal del país, com tantes altres vegades, com altres ciutats en tantes altres vegades. Una riuada de gent desperta i compromesa encarant les trampes i enfilant desencisos, tot convertint les maleses en punys, cants, notes, crits i passos ferms. No era moment de despistar-se, ni d'oblidar-se de ningú. Carles Santos, una banda immensa i les tones d'emoció i pell de gallina que van provocar, treien les trenyines dels indrets de la ciutat que algú volia recòndit i reduït. El vagó, desbordat, d'Acció Cultural, jugant a fet-i-amagar amb el recorregut i el final de la mani, obria el seguici manifestable. Algunes carotes encartronades feien la viu-viu amb la realitat a veure què cau. Milers i milers de persones, d'arreu del país, en una implacable filà desafiant i orgullosa, acaronada per una tarda de sol i bon estar, eixamplava encara més l'avinguda, segellava la porta de Quart i anava cap a Serrans, avisant. L'esquerra independentista, no sé per què tan silenciada, si era la més sorollosa i animada, constant, jove, decidida, garantia, arrel, aplegava milers de persones en una nova mostra de tremp i futur forjant-se en un present regadet, assaonat. Una gran satisfacció omplia les cares, els cors, les mans, els llavis, els peus, els ulls, ben oberts. Un país a punt de fer un nou salt. Visible #sensenyal. Amb bona recepció arreu. Només faltà la Muixeranga. L'himne nacional. Després, València es tornà a desbordar pels carrers del Carme, pel centre. Camps, Rita, el PP, el PSOE, les pors autonòmiques, les carotes ridícules l'han tornat a cagar. El país avança, des del sud. Contra regnes i principats, contra gàbies i autonomies. La catalanitat s'escampa, amb TV3 o Canal 9 o sense, com l'aroma dels lilàs o la flor del taronger.
un comentari objectiu i poètic que apunta cap al camí que ja s'albira, encara que siga entre ombres i dubtes, la llum comença a dibuixar-se, moltes gràcies i avant.
Segons el refranyer, arreu dels Països Catalans, tornar a ben obrar, a lloc. Un espai per parlar de Solc, Caramella i altres expressions de cultura popular.
Desenes de milers -4, 5, 6, 7, 8...?- érem ahir als carrers de València, cap-i-casal del país, com tantes altres vegades, com altres ciutats en tantes altres vegades. Una riuada de gent desperta i compromesa encarant les trampes i enfilant desencisos, tot convertint les maleses en punys, cants, notes, crits i passos ferms. No era moment de despistar-se, ni d'oblidar-se de ningú. Carles Santos, una banda immensa i les tones d'emoció i pell de gallina que van provocar, treien les trenyines dels indrets de la ciutat que algú volia recòndit i reduït. El vagó, desbordat, d'Acció Cultural, jugant a fet-i-amagar amb el recorregut i el final de la mani, obria el seguici manifestable. Algunes carotes encartronades feien la viu-viu amb la realitat a veure què cau. Milers i milers de persones, d'arreu del país, en una implacable filà desafiant i orgullosa, acaronada per una tarda de sol i bon estar, eixamplava encara més l'avinguda, segellava la porta de Quart i anava cap a Serrans, avisant. L'esquerra independentista, no sé per què tan silenciada, si era la més sorollosa i animada, constant, jove, decidida, garantia, arrel, aplegava milers de persones en una nova mostra de tremp i futur forjant-se en un present regadet, assaonat.
