Moltes voltes he fet molts quilòmetres per unes hores, per unes persones, i sempre ha pagat la pena. Mai no havia agafat avions per tantes persones, per passar unes hores amb tantes persones, vuitanta o cent mil, m'és igual, moltes. Ahir a València va ser una vesprada màgica, supose que per tothom però per a mi, molt moltíssim.
Van ser moltes emocions, vaig veure moltíssima gent que no veia des de fa anys i molts dels meus amics, moltes de les persones que més m'estime al món i, quan ja pareixia que no ens trobaríem, un amic que l'havia de veure precís.
Vaig estar tota la vesprada besant i abraçant gent i emocionant-me, vaig cridar, vaig ballar (vaig intentar seguir amb molt poca traça una jota que ballaven unes xiques i vam intentar fer una filà però érem tots de Castelló, i les filaes no són la nostra especialitat) i vaig cantar la manta al coll i el cabasset, bella ciao i no en volem cap -versió mani- i el que tocaven els músics que teníem al costat (gràcies, artistes) l'hora que vam haver d'esperar per moure, perquè n'érem molts.
Lluís Llach i Carles Santos i totes les bandes i els grups que tocaven a la mani (quin país de músics que tenim) i la gent major i els xiquets i tota la bona gent que ahir a València deia Volem tv3, tots eixos, són el meu país.
La foto és de Prats i Camps i l'ha publicada Vilaweb, jo volia fer fotos però em vaig oblidar.
La foto és de Prats i Camps i l'ha publicada Vilaweb, jo volia fer fotos però em vaig oblidar.
Quina enveja tan sana. Com explique al meu blog no hi vaig poder anar malgrat els 200 km. de distància entre Elx i València. Ara, hi eren els meus fills i molts, molts amics meus. Gràcies, moltes gràcies per ser així.