L’art de reinterpretar llibres

Ja fa dies que volia arriscar un comentari sobre un dels darrers llibres que hem tingut l’honor i el goig de traduir (sempre amb la supervisió de l’Anna Camps), i avui conflueixen diversos factors per traslladar els sentiments (més que idees) a paraules (o bé idees). És un llibre de memòries d’André Aciman que acaba de publicar en català l’Editorial 3i4 amb el títol d’Adéu, Alexandria. Per qualificar-lo com em demana la pell, basta dir que és un dels deu o dotze llibres que m’han impressionat i delectat més en tota la vida. O sigui, en l’escalafó dels obres magistrals. Però crec que el més indicat és reproduir, tal com raja, la proposta de contracoberta que els vaig oferir de motu propio, perquè l’autor i el text em demanaven un compromís personal.  

Adéu, Alexandria és un llibre veritablement singular que, en comptes d’unes memòries matriarcals, sembla una novel·la dramàtica. Això no és per falta de versemblança, al contrari, és perquè André Aciman té el do magistral de descriure qualsevol situació, extraordinària i única o rutinària i comuna, conferint-li un interès fabulós. Adéu, Alexandria també excel·leix a l’hora de descriure amb precisió i claredat el que podríem batejar com “instantànies universals”, o sigui aquelles experiències, sobretot de la infantesa o la joventut, que tots o gairebé creiem haver viscut en primera persona.

     Un mar assolellat de literatura com el que Homer va recrear per narrar el periple infinit d’Ulisses. Com el que els protagonistes d’aquest èxode a cullerades, una família de jueus exiliats i expulsats d’Egipte, veuen i viuen des de les platges d’Alexandria, Mandara, Smouha, Ibrahimieh...

     I com a botó de mosta, permeteu-me introduir un retall dels que més satisfacció m’han produït com a traductor, un cop l’he pogut llegir reinterpretat al català.

Quan havia acabat de rentar, Om Ramadam s’asseia a la cuina i es fumava un cigarret amb Abdou. Llavors, amb una mica més de te a l’organisme, tornava a la sala de bany, es carregava una gran cistella de vímet amb roba molla damunt del cap i, per l’escala circular dels criats, la pujava cinc pisos fins al terrat, mesurant les passes a poc a poc i a consciència, aturant-se per recobrar l’alè al replà de sobre, on la criada d’una veïna li oferia un got d’aigua. Llavors reprenia l’ascensió, jo al costat d’ella, i com més ens acostàvem al capdamunt, més clara era l’escala, ja que contra les parets del sisè i el setè pis hi havia més i més llum, fins que al vuitè, finalment, esclatava tot en una fuetada de calor encegadora i el sol ens atordia els sentits.

     Ni una remor, a la terrassa. Només la bonior distant del trànsit, a baix. Tot el que jo tocava era tan calent que cremava, i mentre vagarejava per la terrassa deserta i mirava per sobre de les teulades de tots els altres edificis de Smouha, el trobava allà, immens com sempre, aquell blau que delineava l’horitzó sense límits, silenciós, serè i sempre convidador: el mar.

En la doble condició d’autor i traductor, em costa molt de comprendre perquè als escriptors se’ls considera artistes, fins i tot quan no en tenen ni l’ombra, mentre als traductors artesans i encara. Em veig amb cor d’arriscar-me a afirmar que una traducció bona d’un llibre notable o excel·lent és molt més difícil que escriure un llibre regular o fins i tot aprovable. Escriure el que reclama és un cert exhibicionisme, ganes d’explicar-se i transmetre’s a la gent a través de les paraules. Traduir reclama humilitat, versatilitat, amor per la llengües i sobretot molta empatia, per situar-te si no en la pell de l’autor/a en l’atmosfera de la reinterpretació de torn.

Com més hi penso, més em sembla comparable a la tasca d’un músic que toca música aliena o a un actor que no s’escriu els textos. En un aspecte, encara és més difícil, perquè el músic no canvia de llenguatge i a l’actor el llenguatge li arriba amanit. Els traductors, en canvi, l’hem de buscar, a vegades gairebé inventar, per traspassar d’un marc lingüístic a un altre molt distint els continguts, els ritmes, els registres i tots els misteris d’un text literari.

Ara bé, el primer que necessita una bona traducció és que l’obra també sigui bona, és clar. És lògic, per tant, que acabi el comentari amb una felicitació sincera als companys de 3i4 i en especial a Francesc Sellés, director de la col·lecció de memòries Empremtes, el primer títol de la qual és justament Adéu, Alexandria.