Nascuda com una plataforma cívica, no controlada per cap institució ni partit polític, Barcelona Decideix tenia com a únic objectiu l'organització d'una consulta popular, en forma de referèndum no-oficial, sobre la independència de Catalunya. La població interpel·lada era la barcelonina i, per tal que el procés fos màximament obert i participatiu, els organitzadors havien decidit no restringir-la al cens electoral habitual de persones majors de 18 anys amb nacionalitat espanyola, sinó ampliar-la a tota la població major de 16 anys empadronada a la ciutat, incloent per tant tots els ciutadans immigrats sense nacionalitat espanyola, fins i tot aquells que no tenen permís de residència, amb la sola condició que poguessin demostrar que tenien més de 16 anys i que figuraven al padró de la ciutat. Això significava que l'univers de població barcelonina interpel·lada era aproximadament de 1.440.000 persones i que, per tant, aquesta consulta sobre la independència seria d'una mida, una complexitat i una dificultat incomparables a les de les consultes anàlogues que fins llavors s'havien portat a terme a la majoria de municipis catalans. A més, com en tots els altres casos, la consulta s'organitzava sense cap suport econòmic de les institucions i, per tant, depenia exclusivament de la implicació personal, material i econòmica feta voluntàriament per la societat civil. Per fer front a aquesta enorme dificultat, els organitzadors van decidir d'obrir un període de vot anticipat que començà amb la primera gran acció intensiva del voluntariat al barri de la Barceloneta el 12 de desembre i que acabà el 8 d'abril, dos dies abans de la consulta pròpiament dita del 10A. D'aquesta manera el voluntariat tenia temps de trepitjar el terreny per tota la ciutat amb la instal·lació de punts de votació en què es feia una activitat incansable d'informació sobre el procés i s'animava a la participació.

La meva intensa implicació personal com a voluntari de Barcelona Decideix ha estat, precisament, la causa del silenci en què des del passat desembre ha viscut aquest bloc. He tingut l'immens honor de poder treballar amb un conjunt de voluntaris abnegats de Gràcia Decideix, la gent de Barcelona Decideix al districte de Gràcia, amb qui hem viscut un reguitzell d'experiències inoblidables. Les activitats intensives a la Barceloneta (on el 12 de desembre es va aconseguir que hi votés anticipadament ja el 20% de la seva població), a la Vila de Gràcia (amb l'espectacular resultat d'un 33% de participació anticipada el 19 i 20 de febrer) i a tot el districte de Nou Barris (amb una participació anticipada del 11% el passat 27 de març), juntament amb les innumerables paradetes de votació que s'han instal·lat cada setmana a tots els districtes de la ciutat, ens han permès tenir un contacte molt especial amb desenes de milers de persones. L'apropament dels voluntaris als vianants sempre es feia des de l'estricta neutralitat. Teníem prohibit de donar-los arguments que poguessin influir d'alguna manera en el sentit de llur vot, però sí que els animàvem a participar lliurement a la votació tot escollint aquella opció que els semblés més adequada: el Sí, el No o el vot en blanc. L'important, dèiem sempre, era expressar-se lliurement, que cadascú pogués decidir per ell mateix com a persones adultes, responsables i lliures.

Des del punt de vista dels resultats, l'èxit de la consulta ha superat les millors expectatives. Hi han votat 257.645 ciutadans, que sobre el padró corresponen a un 18,14%. Descomptant les persones de 16-18 anys i els estrangers que no formen part del cens electoral, sobre el cens electoral la participació ha estat del 21,37%. Pel que fa a les opcions escollides, el SÍ ha guanyat amb un 89,7% dels vots (230.590 vots), mentre que el NO ha estat recolzat per un 8,8% dels votants (22.626 vots). Hi ha diversos indicadors que ens fan veure que el resultat és numèricament espectacular. Per exemple, el fet que a la consulta de l'any passat sobre la reforma de la Diagonal, feta amb gran dispendi de recursos i de diner públic, només hi votés un 12,2% del cens. D'altra banda, els 230.590 vots a favor de la independència tripliquen el total de 74.115 vots que van obtenir els partits independentistes a les passades eleccions del 28N. D'aquesta manera la força de l'independentisme social s'ha fet més gran i més visible que mai. Però crec que l'èxit més important no és el nombre de vots recollits, ni el fet que s'hagi aconseguit una mobilització tan gran amb tants pocs recursos (0 euros de diner públic i uns 80 mil euros de donacions voluntàries de persones i entitats), ni tampoc el fet d'haver superat tots els entrebancs que el consistori mesquinament ha anat interposant (prohibició de l'ús d'espais públics, multes, prohibició de publicitat, etc.) sinó que l'èxit més important rau en la pedagogia radicalment democràtica que tot el procés ha representat. Ha quedat demostrat que la societat catalana està preparada per celebrar referèndums sobre qualsevol tema important, ja que una estructura endegada des de la societat civil ha estat capaç de fer-ho amb totes les garanties de rigor i neutralitat, en un ambient completament pacífic i sense cap incidència destacable.

Ara bé, no crec que la valoració s'hagi de quedar simplement en l'eufòria pels grans resultats, ni en la satisfacció per la feina ben feta. També cal una revisió crítica de les mancances que ha tingut. És cert que hem aconseguit que votés un de cada cinc barcelonins, una fita històrica, però no és pas menys cert, òbviament, que no hem aconseguit mobilitzar els altres quatre. Quan informàvem els vianants i els animàvem a votar, sovint els dèiem que aquesta consulta es podia veure com una mena de macro-enquesta per tal de copsar l'estat d'opinió real de la població barcelonina sobre la qüestió de la possible independència de Catalunya; els dèiem que era important que expressessin llur opinió, que com més gent hi participés més fidedigne i representatiu seria el resultat. Ara ens hem de preguntar si ho hem aconseguit. Un 21% de participació sobre el cens és prou significatiu? En podem extrapolar que Barcelona dóna un suport aclaparador a la independència? Sincerament, penso que la resposta a totes dues preguntes és negativa. La consulta, per desgràcia, no ha arribat a tota la població. D'una banda és evident que la manca de mitjans econòmics no ens ha permès que la totalitat dels ciutadans poguessin ni tan sols arribar a saber que eren cridats a les urnes. Però d'altra banda, també ens hem trobat, centenars de vegades, amb persones que, malgrat estar-ne informades i encara que els repetíssim amb insistència que es tractava d'un procés neutral, rigorós i lliure, es resistien a participar-hi, persones que es negaven a expressar llur opinió a l'urna. Això ha estat així en gran part pel boicot que els grups polítics unionistes han fet contra la consulta. En particular, hi ha hagut tres partits polítics parlamentaris que han fet una campanya pública per l'abstenció. Han intentat restar importància a tot el procés i, fins i tot, han arribat a desacreditar-lo i ridiculitzar-lo, i en la mesura del possible hi han posat traves des de les institucions. Han jugat a fer la trampa de l'status quo: com que a mi ja em va bé el que hi ha, no vull ni tan sols que es puguin discutir les alternatives. Potser una manca de confiança en el seu propi argumentari a favor de la unió de Catalunya amb Espanya els ha fet pensar que era millor evitar i boicotejar el debat. I malgrat tot hi ha hagut una quantitat gens menyspreable de ciutadans que no han fet cas d'aquestes consignes abstencionistes i que s'han acostat a les urnes a votar en contra de la independència, en un acte de compromís cívic i democràtic que certament els honora. Per tant, no podem deixar de preguntar-nos, què hauria passat en un ambient de diàleg lleial i sincer? Què hauria passat si els contraris a la independència no haguessin tingut por del debat i de les urnes i haguessin fet campanya per la seva opció? Quins resultats hauria tingut llavors la consulta?

Podem mirar d'extrapolar-ho a partir de l'enquesta professional més recent que s'ha fet sobre la qüestió. La Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (Fundacc) acaba de fer públic el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, una enquesta realitzada a 5.084 persones majors de 18 anys durant els mesos de gener i febrer de 2011. A la pregunta 'Si demà se celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, vostè que votaria?' el 34% respon que votaria SÍ a la independència, el 30% votaria NO, el 23% afirma que no sap o no contesta, el 9% s’abstindria, i el 3% votaria en blanc. Aquestes dades fan pensar que la consulta de Barcelona ha aconseguit mobilitzar només una part dels partidaris del SÍ i molt pocs partidaris del NO. També fa pensar que segurament l'opció independentista és en vies de convertir-se en hegemònica a Catalunya, però cal tenir molt present que hi ha un sector social de gran magnitud, més d'una quarta part de la població, que no té encara una idea clara sobre aquest tema. Aquests són els que finalment acabaran inclinant la balança. Per tant, els independentistes podem estar molt contents del procés de les consultes en general i, en particular, de la de Barcelona, però hem de ser conscients que només s'ha recorregut un tros del camí. Hem d'assumir que els següents passos que cal fer encara no han d'anar encaminats a intentar forçar una declaració d'independència en les condicions actuals, sinó que més aviat han de buscar de quina manera el projecte es pot obrir, segurament a costa de fer-hi precisions i reformulacions substancials, per arribar a convèncer i incloure-hi els indecisos. Penso que en aquest nou procés els voluntaris de Barcelona Decideix hi podem aportar molt, sobretot pel gran tresor d'experiència i de coneixement de la realitat social metropolitana que hem acumulat al llarg de centenars de converses amb els barcelonins a peu d'urna. N'anirem parlant.