Crec que amb les converses de futbol que tindré en els propers 20 anys ho hauré de dir més d’una i de dues vegades: “Jo era a Madrid, a l’estadi Bernabeu, el dia que vam humiliar al Madrid per 2 a 6”. Fins i tot, l’Helena que fins fa poc no era massa futbolera, va acabar aixecant-se vàries vegades de la cadira cridant, al bell mig de tots els madridistes. Van començar per mirar-nos malament (portàvem una bonica i groga bufanda del Barça), van continuar per insultar-nos, i vam acabar pujant alguna fila de cadires a l’acabar el partit, no fos cas que alguns d’aquells que havíem compartit 90 minuts d’atropellament, ens volguessin atropellar a nosaltres. A més, tot i que només va ser uníson i unànime un parell de vegades, els vam poder desitjar que sopessin de gust, saltant i cantant el.... “es Polaco, es polaco el quien no vote es...”
Era la segona vegada que estava a l’estadi del Madrid, però la primera a veure-hi un partit. A més, un partit que no era un d’ordinari, el Madrid-Barça. Amb els meus sogres Àngel i Mercè, ell un seguidor incondicional del Madrid, l’Helena i en Miró (28 mesos) que s’ha estrenat en veure un derbi en directe. L’Helena ja des de la primera volta de la lliga, em va comentar la possibilitat de tenir entrades a Madrid, per anar a veure el Barcelona. El dia que vam acordar-ho, va ser un dia que havia d’haver fet una 6/49, perquè segur que ens toca alguna cosa.
A Madrid hi vam arribar ja el dissabte al migdia, teníem l’hotel molt a la vora de l’estadi i a aquella hora ja hi havia “ambientillo” de veritat. La tarda tot l’entorn de l’hotel i de l’estadi, al voltant de la Castellana, s’anava ocupant per gent amb samarretes blanques, amb banderes del Madrid, amb banderes espanyoles, toros... es notava amb la gent que parlaves i amb el propi ambient, que no era s’esperaven, ni tampoc veien massa possible que el Madrid perdés, i que la lliga a partir d’aquell partit ja seria mig al sarró en benefici del Madrid. Una hora i mitja abans vam intentar entrar a l’estadi, però l’espera de l’autocar del Barça a la vora de la boca nostra d’entrada, la 58, ens ho va impedir. Per tant, va ser part de l’espectacle veure la rebuda de l’autocar del Barça, ja en aquells moments jo amb la bufanda groga del Barça, que s’ha de dir tenia un doble efecte, algun comentari –la majoria respectuosos- dels supporters madrilenys i sobretot un efecte crida amb altres(pocs) barcelonistes que també anaven identificats i sobretots de molts altres que s’acostaven per dir-te que eren catalans o seguidors del barça.... i que.. a veure com anirà tot plegat.... crec que els que portàvem alguna identificació barcelonista, vam tenir menys problemes per l’ambient que tenien, de certa seguretat que aquella tarda ens guanyarien o podien “vapulear” al Barcelona.
El partit ni el comentaré, perquè crec que tots nosaltres devem haver vist més d’una i tres vegades els gols. Em quedo en el fet d’explicar impressions del partit. Primer de tot, la pressió que suposa un estadi amb unes grades molt més enganxades al terreny de joc, en comparació al Camp nou o d’altres, i molt més vertical. La sensació a partir del primer gol, o el pensament de dir... “aquests malpari... del Madrid, jugant malament, encara guanyaran el partit”, però a partir d’aquest moment la sensació que allò anava bé, molt bé, i que l’eufòria del primer gol s’anava reduïnt, reduïnt, reduïnt... i que el Barça trenava millor, que dominava... i que seria un dia històric. En el primer gol nostra la celebració va ser moderada, un fort crit i saltar del seient. A la zona nostra, realment hi havia pocs seguidors del barça, la ràtio devia ser per cada 500 madridistes a 1 del Barça. Però a mesura que vam anar marcant l’1 a 2 i l’1 a 3 van començar a aparèixer bolets, relativament a la vora, que saltaven i s’abraçaven, al voltant de tot de gent que es quedava asseguda, amb cada vegada més mala cara, amb cara de menys amics...
Per tant, tots aquells anònims seguidors del Barça es van anar enfortint, com també els primers insults, crits increpadors... que ens van anar dedicant una petita minoria. La nostra resposta era fer veure que no els sentíem, però els nervis es notava que els superaven i els podien més. Aquí és on la bufanda del meu sogre, del Madrid, va tenir un efecte parallamps, almenys en part... només al final del partit, dos intents de fotre’m o estirar-me la bufanda i molts records a la Teresa, la meva mare, i també pel país. Però el plaer, els moments aquells són impagables.
Poder cantar, almenys una vegada, allò de “... boti, boti, boti, espanyol el qui no voti...” (només em vaig atrevir una vegada i al principi, el prioritari era preservar la integritat física de la família) o veure com s’havien d’empassar allò de “ Laporta cabrón, España es una nación” , també cantat vàries vegades.
L’endemà, el diumenge, passejant amb el cotxet i la bufanda del Barça, per d’aquí a uns anys poder dir: “Jo era a Madrid, a l’estadi el 2009, el dia que vam matxacar al Madrid per 2 a 6”.
