xcapdevila |
dijous, 14 d'abril de 2011 | 02:30h
La convocatòria del 10-A, diumenge passat, va vestir la ciutat de Barcelona de festa democràtica, més enllà del tòpic que es fa servir en totes les jornades electorals. La consulta sobre la independència de Catalunya, convocada per la plataforma ciutadana "Barcelona decideix" va desenvolupar-se en un ambient de festa, de cordialitat, d'alegria compartida, a la qual va contribuir una climatologia exageradament primaveral.
Una organització acurada i inteligent i un plantejament raonat i argumentat de la convocatòria, liderats amb encert per l'Alfred Bosch, va fer que el repte més atrevit de les consultes independentistes convocades als municipis catalans, es passés amb bona nota: Un 21,37 % dels ciutadans de Barcelona convocats van acostar-se a les urnes per opinar sobre la independència del nostre país; el resultat dels sí i dels no és interessant però anecdòtic, el més important és que la participació doblava les previsions dels organitzadors més optimistes. I això ja diu prou coses. És cert -com diu l'Hereu- que no té res a veure, però els de "Barcelona decideix", amb un pressupost deu vegades inferior, van aconseguir mobilitzar molts més barcelonins que els que anaren a votar al desgraciat referèndum de la Diagonal que, al cap i a la fi, va ser molt més inútil que el del diumenge 10-A.
Infomació dels resultats aquí: http://www.barcelonadecideix.cat/ i aquí: http://www.vilaweb.tv/?video=6752
Si diumenge va ser un dia d'alegries, les tonteries van començar dilluns.
La meva opinió sobre les convocatòries ja l'he anat exposant en aquest Bloc, des del referèndum d'Arenys de Munt del setembre de 2009. També en vaig parlar quan Vilanova Decideix va portar la consulta a la meva vila, Vilanova i la Geltrú, on encara estic empadronat; en aquella ocasió el meu vot va contribuir al minso 15,68 % de participació que allà va obtenir la convocatòria; però les xifres absolutes també oferien espai per a la reflexió.
Reflexions se'n poden fer per a tots els gustos. I de fet, els polítics ja n'han dit de tots colors, alguns fent grans exercicis de malabarisme, a l'entorn d'una convocatòria que -especialment en el cas de Barcelona- s'havia plantejat com un acte de civisme tranquil i democràtic sense més transcendència que exposar el sentiment d'una part de la població (la que ha volgut participar) sobre un tema important (el futur polític del nostre país), més enllà dels tempos i les etratègies dels partits i les institucions. Un tema cívic, civil, ciutadà sobre el qual els polítics haurien de dir- ne poc, més aviat haurien d'haver callat, escoltat i reflexionat.
Però no. Els polítics oficials s'han afanyat a disoldre l'alegria del diumenge amb l'argument coincident de que només ells poden fer política, encara que tant sovint barregin la seva política amb la tonteria.
I les tonteries van començar dilluns amb un intent -entre hippie i caspós- d'acampada en un parc públic, protagonitzat per 3 il·lustres diputats que intentaven pressionar els 135 diputats que representen la sobirania popular de Catalunya, en un Parlament acabat d'estrenar. Van seguir les tonteries amb la interpretació del vot, no del propi sinó el dels altres (en concret el de la vicepresidenta que falsifica currículums), amb la que s'han embolicat des de Duran i Lleida fins la Marta Ferrussola. I han continuat avui, amb una votació kafkiana al Parlament, a partir d'una proposició oportunista de Solidaritat, un partit que té el lamentable rècord d'escindir-se en un 25 % en el temps més curt de la història democràtica.
Si creiem en la democràcia hem de creure en la legitimitat del nostre Parlament i del govern que d'ell en va sortir. Per tant em sembla reaccionari esbroncar els nostres representants a la porta de la institució que representa -també- la nostra sobirania.
Els energúmens que avui s'han concentrat al Parc de la Ciutadella, davant del Parlament, reclamant independència no tenen res a veure amb els ciutadans que pacíficament, cívicament i amb alegria van expressar el diumenge 10-A el seu dret a decidir.
La independència de Catalunya és una opció possible, encara que complicada. Tant de bo, el dia que l'aconseguim no ens l'hagin de gestionar alguns dels independentistes que, avui per avui, se'n senten els propietaris.
Reflexions se'n poden fer per a tots els gustos. I de fet, els polítics ja n'han dit de tots colors, alguns fent grans exercicis de malabarisme, a l'entorn d'una convocatòria que -especialment en el cas de Barcelona- s'havia plantejat com un acte de civisme tranquil i democràtic sense més transcendència que exposar el sentiment d'una part de la població (la que ha volgut participar) sobre un tema important (el futur polític del nostre país), més enllà dels tempos i les etratègies dels partits i les institucions. Un tema cívic, civil, ciutadà sobre el qual els polítics haurien de dir- ne poc, més aviat haurien d'haver callat, escoltat i reflexionat.
Però no. Els polítics oficials s'han afanyat a disoldre l'alegria del diumenge amb l'argument coincident de que només ells poden fer política, encara que tant sovint barregin la seva política amb la tonteria.
I les tonteries van començar dilluns amb un intent -entre hippie i caspós- d'acampada en un parc públic, protagonitzat per 3 il·lustres diputats que intentaven pressionar els 135 diputats que representen la sobirania popular de Catalunya, en un Parlament acabat d'estrenar. Van seguir les tonteries amb la interpretació del vot, no del propi sinó el dels altres (en concret el de la vicepresidenta que falsifica currículums), amb la que s'han embolicat des de Duran i Lleida fins la Marta Ferrussola. I han continuat avui, amb una votació kafkiana al Parlament, a partir d'una proposició oportunista de Solidaritat, un partit que té el lamentable rècord d'escindir-se en un 25 % en el temps més curt de la història democràtica.
Si creiem en la democràcia hem de creure en la legitimitat del nostre Parlament i del govern que d'ell en va sortir. Per tant em sembla reaccionari esbroncar els nostres representants a la porta de la institució que representa -també- la nostra sobirania.
Els energúmens que avui s'han concentrat al Parc de la Ciutadella, davant del Parlament, reclamant independència no tenen res a veure amb els ciutadans que pacíficament, cívicament i amb alegria van expressar el diumenge 10-A el seu dret a decidir.
La independència de Catalunya és una opció possible, encara que complicada. Tant de bo, el dia que l'aconseguim no ens l'hagin de gestionar alguns dels independentistes que, avui per avui, se'n senten els propietaris.
http://utopiapossible.blogspot.com/2011/04/450-lacampada-de-si-ridiculs-o-herois.html
El del teu bloc també és molt interessant i de lectura recomanable, encara que segurament plantegem el tema des de prismes diferents, els objectius finals són de coincidència.
Tinc curiositat, però, pels "prismes diferents". A què et refereixes?.
Independentista convençut si, però molt lluny d'aplaudir un gest així d'absurd.
Ells son part del mateix Parlament que volen desautoritzar, que hi treballin a dins no a fora la porta. Això no és defensar idees, això és voler-se fer la foto. Trist.
Atentament, i feliç dissabte