Aquest 10 d’abril ha significat una nova injecció de força a favor de l’Estat català. Després del 28N a on semblava a primera vista que els vots a favor de la independència havien perdut (no és ben bé així), l’èxit de la votació en el referèndum a Barcelona ens dibuixa una realitat diferent: Hi ha un suport clar a la ciutadania a favor de què Catalunya esdevingui un Estat que no es reflecteix teòricament al Parlament.
Però aquesta setmana hi haurà el debat al Parlament a favor d’una proposta presentada per Solidaritat que recull la idea que va llençar en el seu moment Reagrupament, per declarar el dret d’autodeterminació del poble català i engegar un procés per aconseguir la independència.
Tot sembla, malgrat m’agradaria equivocar-me, que la majoria dels diputats del Parlament no hi votaran a favor. Ja ha començat declaracions i contradeclaracions entre els partits catalans que auguren que l'esperit d'unitat per l'estat propi que es va respirar ahir, no hi haurà traducció al Parlament. Per què?
És molt fàcil fer una lectura simplista i tractar de traïdors als diputats que no ho facin. No dic que si voten No al Parlament no pugem dir-los que estan traint el vot que van dipositar ahir a les urnes a Barcelona. El que voldria dir, és si aquestes desqualificacions no ajudarà a què es trenquin possibles ponts per anar junts a favor de la independència més endavant?. Per això abans de desqualificar-los fortament, jo els hi demanaria als diputats que van anar a votar ahir a favor d’un Estat català i que passat demà potser no votaran a favor d’engegar un procés per la independència, que ho han de justificar molt bé el seu vot. Sobretot han d’explicar molt clar quin és el seu full de ruta per arribar-hi. Un full de ruta creïble i que s’han de comprometre plenament a aconseguir-ho en un temps definit i mesurable. Sinó ho fan, aleshores si que se’ls pot dir que estan enganyant als catalans, és a dir, se’ls podrà tractar de traïdors.
Cada dia tinc més clar que la dinàmica dels partits i de la política que se’n deriva, fa impossible a què la independència sigui viable si ho deixem a mans només als seus dirigents. Per exemple, els dirigents de Solidaritat miren de treure rèdit de la proposta per aconseguir més vots i els dirigents de CiU miren de sortir-ne sense perdre’n. Malgrat potser ambdós dirigents van votar ahir SI a favor de la Independència, al Parlament s'enfrontaran entre ells mentre els partits espanyolistes s'hi recrearan fotent-li més zitzània en contra la independència. Vet a aquí el problema. La proposta de Solidaritat no hauria de ser de Solidaritat. Hauria de ser una proposta de la societat civil de Catalunya.
Una de les lliçons que he après d’haver lluitat a fons amb Reagrupament i després de militar 18 anys a ERC, és que la independència és massa important per deixar-la només als partits polítics. He vist les misèries humanes (no sé per què ho diem així, si és típic en els grans simis) de les lluites fratricides per una poltrona. He vist com l’engany i mesquineria apareixen dins de persones cultes, intel·ligents i sense dubte independentistes, davant la possibilitat de treballar com a polític. No hi ha res a pelar. La política és l’art de manegar aquests instints a favor del bé comú i en un Estat consolidat i amb tradició democràtica s’han creat els mecanismes, a base d'escàndols polítics, perquè aquests instints quedin canalitzats a favor de la nació. Però els catalans no tenim un Estat ni prou tradició democràtica verdadera per poder canalitzar-ho positivament. Penso que el partidisme i les ambicions polítiques és un llast que impedeix avançar políticament cap a la independència.
Però tampoc és pot deixar només a l’activisme civil o a la societat civil la responsabilitat única per aconseguir-la. A aquí també no estem lliures dels mateixos instints, sobretot el de poder ser protagonista. Per poder sortir als diaris o a dalt de l'escenari hi ha gent que perd l'oremus. Però és més fàcil gestionar-lo.
Per aconseguir la independència cal la combinació de les dues coses: L’acció civil i la política de partits. Però igual que quan cuines, cal afegir els ingredients amb la seva mesura i al seu moment. Tampoc es poden barrejar abans. Cada cosa al seu temps.
Cal continuar fent més accions civils no vinculades a cap partit, per crear una complicitat transversal dins de la societat a favor de la independència. Però no es tracta de fer accions civils sense cap ni peus o sense intel·ligència. Cal tenir clar quin és l’objectiu.
Per mi l’objectiu del moviment civil per la independència és la de generar una pressió social a favor d'ella que els partits es vegin forçats a prendre-hi partit. Un exemple ho hem vist amb la votació a favor del Si al referèndum de Barcelona del expresident Pujol i de l’actual president Mas. Us creieu que malgrat la sentència del TC, ambdós figures cabdals per aconseguir el suport majoritari per aconseguir-la, haurien estat tant explícits a favor de la independència sinó haguessin vist obligats a prendre partit aquest 10A?
Però compte, sense una bona organització seria impossible haver aconseguit aquests bons resultats a Barcelona i ara estaríem parlant d’altra cosa, malgrat el suport per la independència seria el mateix.
Es per això que em vaig fer de Reagrupament, (sense haver volgut mai militar en cap partit) dons pensava que no era, ni sería mai, un partit com els altres. Crec que el paper fonamental per canviar el "xip" dels moltissims independentistes que hi ha a Catalunya, te de venir d'una molt forta associació cívico-política (creia, i encara penso, que pot ser Reagrupament) que possi de tal manera "contra les cordes" els partits polítics, que no els quedi cap mes remei que incloure la Independència als seus programes. Una associació que sigui tant forta, que no li calgui presentar-se a les eleccions per guanyar-les!!!!.
El 19 de Juny tenim la Assemblea de Reagrupament, si els acords van en la direcció de ser un partit polític convencional, crec que serà un error del qual no prendré part.
Passi el que passi, la cosa està dificil per RCat com associació.
Si va bé les eleccions serà el que farà que RCat deixi d'existir per ser realment RI, és a dir un partit independèntista com SI, però sense representació Parlamentaria, però potser millor representació municipal.
Si en canvi les eleccions van malament, el desanim serà tant gran i la critica per haver apostat tant a favor de presentar-nos a les municipals i de pactar amb ERC en la majoria de llocs (sobretot a Barcelona) que potser que tot acabi com el rosari de l'aurora i desaparegui tant RCat com RI.
En tot cas, respecto la decisió de la Junta i igual que tu, segons com ho vegi, em replantageré el meu paper. Potser continuo militant però d'aquells que paga la quota per simpatia als seus dirigents, però amb el convènciment que poca cosa s'aconseguirà. Mentrestant continuaré pencant en les accions civils polítiques per forçar als partits que es defineixin i es mullin per la independència. Cada dia crec més en aquesta opció. Sobretot ara amb CiU que està mirant de sortir-se però no podrà perquè la crisi serà cada dia pitjor i la injusticia mes gran. Caldrà però fer notar a la població aquesta injusticia i això ho hem de fer nosaltres. La gent de carrer i no els polítics.
L'assemblea del 19 de Juny em cau en plenes vacances a Menorca, no sé si agafarè un vol expresament per perdre un dia dels pocs que tindré de platja i familia, si veig que la meva aportació no servirà de res.
Ja veurem
Salut i Independència
Hola Manel, com be dius, caldran moltes explicacions per exercir de tap a simplement deixar que la llei segueixi el seu curs i poder entrar el debat en el Parlament més endavant, no podem seguir veient com si res, com els nostres recursos van volant i ens hem de sacrificar cada cop més en nom de no se sap ben be que, la societat civil ha d'actuar amb intel·ligència, però el Parlament ha de donar el pas.
Salutacions
Albert Cortés
La cosa dins del Parlament pinta malament si ho deixem només en mans dels partits. Tenim un el més gran, que mira de passar de puntentes i només s'ha mullat quan la societat civil l'obligat a fer-ho.
Tenim un altre que urgeix que faci una renovació interna radical per guanyar credibilitat, però no sembla que estiguin per la feina. Només la pressió de la societat pot obligar a que es renovin d'una vegada.
Tenim per acabar un nou partit, petit que ha començat encapçat i ha de cridar tant i a tot, per fer-se notar que a mesura que passi el temps li perdran el respecte per acabar sent uns Cs més.
Tenim un que sembla que viuen en un altre planeta i la resta són enemics totals a Catalunya.
Definitivament al Parlament la cosa està crua i no podem esperar gaire dels partits tal com han sortir del 28N.
Però amb una pressió civil forta podem fer-los anar cap a la direcció correcte i a aqui rao la clau de tot.
Però ha de ser accions ben pensades i molt ben organitzades, sino pot ser contraproduent