M'he passat tot el dia en una mesa electoral de la consulta popular, la que estava a la confluència dels carrers Sardenya i Camèlies, al costat mateix del camp de l'Europa. Hi he anat a parar de rebot, ja que quan em vaig apuntar com a voluntari, totes les meses del districte de Gràcia ja eren complertes i se'm va demanar de venir de reforç, per si fallava algú. He anat a primera hora a la seu central de Gràcia Decideix, als Lluïsos de la plaça del Nord, i la Carla Carbonell, la simpàtica coordinadora dels voluntaris graciencs, m'ha enviat a una mesa on s'havia produït una baixa d'última hora.(N'hi ha més)
He estat tot el dia sota un sol de justícia (sort que he pogut anar a casa a posar-me una samarreta i una gorra), ajudant a que les votacions es desenvolupessin amb normalitat, informant a la gent que passava per davant, afavorint l'ordre a la cua (sí, hi ha hagut estones de cua!), en definitiva, fent possible l'èxit absolut d'aquesta jornada. He compartit el dia amb sis o set persones que no coneixia de res, però amb qui m'he compenetrat de seguida: la Irene, de Sant Quirze de Besora, la responsable de la mesa, tota ella optimisme i empenta; la Pilar, assenyada i curosa amb qualsevol anomalia detectada en els possibles votants; en Jan, resident temporal a Alemanya, extrovertit i graciòs amb les seves paròdies de l'Artur Mas de Polònia (amb il·lusió, anava repetint amb veu ampostada); la Montse, en Romà i un altre noi que hi ha estat només de matí i que em sap greu no recordar-ne el nom (el que surt a la foto al meu costat). He prestat molta atenció a l'actitud de la gent que s'atansava a la taula durant tot el dia (més de 500 vots hem recollit, una urna i mitja plenes) i m'ha sobtat la força i l'enteresa de la majoria, que votaven convençuts i amb el somriure als llavis, sabedors que estàven fent història i que estàven canviant l'esperit resignat d'aquest poble. Gent de totes les edats i condicions, gent fins i tot castellanoparlant o d'origen estranger que agafaven sense amagar-se la papereta del sí. I se n'anaven satisfets i orgullosos. Ha estat una lliçó magistral de democràcia participativa i de catalanitat.
L'anècdota de la jornada ha estat a mitja tarda, quan han vingut a visitar-nos uns quants dels observadors internacionals que seguien la consulta de mesa en mesa. Ens han saludat i quan estàvem conversant animadament, una ratxa forta de vent ha tombat la carpa que ens protegia del sol i l'ha capgirat, amb perill per a la integritat física de tots plegats. Per sort, no ha passat res i hem pogut desmontar-la ràpidament, però ha estat realment graciòs. També ha valgut la pena el fet que anàvem acostant-nos al votant número 500 i hem decidit premiar-lo amb un aplaudiment de tots els que erem a la mesa. Al final, han estat dues noies joves i rialleres que s'han brindat a que les féssim fotos (vegeu arxiu adjunt) mentre votàven com a participants números 499 i 500 en aquesta urna.
Hi ha hagut més anècdotes: persones que ens deien que no votarien mai en una consulta d'aquest tipus; l'home cridaner que ens avisava que l'únic que estàvem fent era covar un altre Franco; la gent molt gran o amb cadira de rodes, amb llàgrimes als ulls per votar per la independència abans d'abandonar aquest món; l'ex-militant del Front Nacional recordant amb nostàlgia la difícil època de la dictadura, quan només uns pocs creien que la catalanitat se salvaria; famílies senceres amb nens petits votant contents; aquell noi que ha hagut de tornar tres cops fins que ha aconseguit un document que acredités que estava empadronat a Barcelona; en fi, n'hi hauria per fer un llibre sencer. Però més enllà de les anècdotes, està la sensació que hem fet història, que, en el camí cap a la independència del nostre país, aquest 10 d'abril sempre serà recordat com un moment clau per abandonar l'esclavitut i la por, el dia que la gent va dir prou contra determinats partits que han volgut menystenir la consulta, prou contra determinats mitjans que l'han volgut ocultar, prou contra determinats poders entestats en mantenir els lligams amb Espanya que bona part de la ciutadania no desitja. En aquest bloc que parla de tastets de sobirania i vivències personals, avui puc ajuntar les dues coses, perquè mai havien estat tant lligades, les meves circumstàncies particulars i el futur col·lectiu de sobirania completa del meu país. Visca la llibertat!
L'anècdota de la jornada ha estat a mitja tarda, quan han vingut a visitar-nos uns quants dels observadors internacionals que seguien la consulta de mesa en mesa. Ens han saludat i quan estàvem conversant animadament, una ratxa forta de vent ha tombat la carpa que ens protegia del sol i l'ha capgirat, amb perill per a la integritat física de tots plegats. Per sort, no ha passat res i hem pogut desmontar-la ràpidament, però ha estat realment graciòs. També ha valgut la pena el fet que anàvem acostant-nos al votant número 500 i hem decidit premiar-lo amb un aplaudiment de tots els que erem a la mesa. Al final, han estat dues noies joves i rialleres que s'han brindat a que les féssim fotos (vegeu arxiu adjunt) mentre votàven com a participants números 499 i 500 en aquesta urna.
Hi ha hagut més anècdotes: persones que ens deien que no votarien mai en una consulta d'aquest tipus; l'home cridaner que ens avisava que l'únic que estàvem fent era covar un altre Franco; la gent molt gran o amb cadira de rodes, amb llàgrimes als ulls per votar per la independència abans d'abandonar aquest món; l'ex-militant del Front Nacional recordant amb nostàlgia la difícil època de la dictadura, quan només uns pocs creien que la catalanitat se salvaria; famílies senceres amb nens petits votant contents; aquell noi que ha hagut de tornar tres cops fins que ha aconseguit un document que acredités que estava empadronat a Barcelona; en fi, n'hi hauria per fer un llibre sencer. Però més enllà de les anècdotes, està la sensació que hem fet història, que, en el camí cap a la independència del nostre país, aquest 10 d'abril sempre serà recordat com un moment clau per abandonar l'esclavitut i la por, el dia que la gent va dir prou contra determinats partits que han volgut menystenir la consulta, prou contra determinats mitjans que l'han volgut ocultar, prou contra determinats poders entestats en mantenir els lligams amb Espanya que bona part de la ciutadania no desitja. En aquest bloc que parla de tastets de sobirania i vivències personals, avui puc ajuntar les dues coses, perquè mai havien estat tant lligades, les meves circumstàncies particulars i el futur col·lectiu de sobirania completa del meu país. Visca la llibertat!
Una abraçada
Una abraçada de tornada cap al sud