El moment més bonic de la jornada va ser abans d’arribar, quan a l’R5 dels FGC, la que ve de Manresa i arriba a Barcelona pel Baix Llobregat, les samarretes de Rugby omplien els vagons anunciant, a qui no ho sabés, que aquell dia hi havia partit. Somriures de complicitat i tertúlies espontànies; per un dia, va semblar-nos que vivíem en un país menys xato, menys esfèric. Un cop a Montjuïc, ja us ho podeu imaginar: presència massiva de catalans septentrionals, colors, trompetistes i cues excessives a les poques barres instal.lades (aquí, i potser només aquí, la organització va badar, i els llauners de la ciutat, poc coneixedors de l’ambient que acompanya el nostre esport, també).
L’estaca, insuportable en qualsevol altre context, feia els honors a les gentada que omplia el Lluís Companys. I les innecessàries Cheer Leaders de l’USAP acompanyaven la canço movent els plomalls grocs i vermells..
La dinàmica del partit, relativament previsible; com a la majoria d’eliminatòries d’aquest tipus, els dos equips van sortir a no arriscar, a esperar els errors del contrari i a sumar punts amb el peu. Al primer xut a pals d’en Wilkinson, xiulada monumental a l’estadi, tant lamentable com absolutament previsible coneixent l’afició perpinyanesa. La davantera poderosa dels de Toló, la intel.ligència del seu 10 i alguns errors de handling greus de l’USAP feien témer el pitjor. Després del primer assaig dels visitants, però, el partit es va accelerar, els dos equips van posar-hi el cor i va arribar, per fi, el quart d’hora català, de més de vint minuts, que va fer justícia a l’ambient de la graderia i va deixar la victòria a casa.
Acabat el partit, tercer temps per tot-hom, moltes cares conegudes dels camps diversos, satisfacció general, remullada a les fonts i a les barres i, dalt d’un escenari, els Pets, simpàtics, com sempre, cridant visques a l’USAP i agradant al públic de mitjana edat, el seu.
En el terreny de les queixes, molt necessària la protesta dels clubs de Barcelona, contra l’oblit i la hostilitat de l’Ajuntament de la ciutat, i menys encertada la cançó de l’emfadós d’amor-odi cap l’USAP de l’ambient rugbísitic barceloní/santboienc. Fantàstic escoltar l’Snuggles a RAC1 comentant (més que no retransmetent) el partit, però no puc estar d’acord amb alguns dels comentaris. L’USAP fa el què ha de fer: créixer com a club i mirar al conjunt del país per buscar-hi públic, patrocinadors i jugadors. I des d’aquí, hem de ser prou llestos com per aprofitar-ne el ressò per aconseguir exactament el mateix: públic per als nostres partits, diners per els nostres clubs i nois amb ganes de jugar amb la ilusió afegida de saber que hi ha un camí que porta a l’elit europea passant per Perpinyà.
L'any que ve, tornem-hi.
Sense cap ànim d'entrar en polèmiques i menys amb tu amb qui tinc mes punts en comú que divergències, només puntualitzar una mica els meus comentaris.
Jo el que exposo és un fet: "La USAP MAI ha ajudat al Rugby català". Tens tota la raó quan dius que fa el que ha de fer: vetllar pels SEUS interesos. A mi el que em sobra és que vagin dient que els importa el que fem els Rugbiers d'aquest país, quan no és veritat.
Per exemple. L'acord amb el Barça. Marketing, tele i mentides. Pregunta-lis als de la secció de Rugby si han notat alguna millora. Encara comparteixen la Taixonera on intenten encabir mes de 200 jugadors, mentre a Sant Joan Despí no hi ha cap camp de Rugby ..
Et podria posarmes exemples, però prefereixo posar-me a treballar amb nanos al Club que és, com tu saps molt bé, la millor manera d'ajudar al Rugby català.
Salut, company !!
Snuggles
La precària situació de la secció del Barça és culpa de l'entitat, del FCB, de ningú més. Per la resta, estic d'acord amb tu. No obstant això, segueixo pensant que els interessos de l'USAP com a club i els del Rugby del conjunt del país poden coincidir i que, per exemple, partits com el del dissabte ajuden a popularitzar el Rugby i a acostar a nanos als entrenos, que és on, efectivament, ens hi juguem el futur.
Una abraçada
adam