Ahir va ser un dia trist per al sector audiovisual local i també per a mi, professionalment parlant. El Consell General del Consorci Local i Comarcal de Comunicació, constituït en Junta General d’Accionistes de Comunicàlia, la seva empresa instrumental de serveis, va decidir iniciar el procés de tancament i liquidació de la companyia, de la qual en sóc director general. La raó d’aquesta trascendent decisió, que afecta una quarentena de televisions locals a qui distribuïem continguts audiovisuals i també a una vintena llarga de petites productores a qui encarregàvem aquests continguts, és la manca de les aportacions econòmiques suficients per complir amb els objectius fundacionals de Comunicàlia, el suport a les emissores locals de ràdio i televisió. Fa dos anys i mig que em van nomenar director general del Consorci Local i Comarcal de Comunicació i de Comunicàlia.(N'hi ha més)
El meu objectiu, en acceptar el càrrec, era consolidar i augmentar el paper de l’empresa com a motor del sector audiovisual local, aprofitant tots els recursos públics disponibles per ajudar a la viabilitat de les petites emissores, públiques o privades, de tot Catalunya. Així se’m va encomanar per part dels representants de les institucions que formen el Consorci. Vaig presentar, ara just fa dos anys i escaig, les línies bàsiques d’aquest ambiciós projecte, en un acte públic força concorregut, que tenia com a eslògan “2009, un nou impuls en el sector audiovisual”. No ha pogut ser. L’empenta inicial del 2009 (canvi de sistema de distribució del satèl·lit a la xarxa IP, acord amb l’ACN per produïr les notícies -a la foto, el dia de la signatura de l’acord, al costat del director de l’ACN, Saül Gordillo-, millora substancial de la programació) es va convertir, en els pressupostos del 2010, en una forta retallada (més del 30%), que ja ens va obligar a un canvi de plantejaments força dràstic respecte els inicials (menys equip directiu, menys programes, acords amb altres entitats per coproduir, etc). Però, malgrat la reducció de les aportacions públiques, tant de les Diputacions -veritables impulsores i sustentadores del projecte- com de la Generalitat -l’ajut del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació encapçalat pel conseller Joan Manuel Tresserras va ser absolutament bàsic tant el 2009 com el 2010-, encara era possible pensar en una continuïtat, potser a ritme més alentit. Però la conjuntura econòmica actual, amb la retallada imposada a totes les administracions públiques per evitar endeutar-se més, ha canviat les coses com un mitjó en tant sols dos anys. El govern actual de Catalunya, amb CiU al capdavant, no ha considerat prioritari continuar ajudant econòmicament Comunicàlia, tot i ser un projecte impulsat en els seus inicis per institucions locals governades totes elles per Convergència i Unió. Ara hi ha, diuen, unes altres prioritats en matèria de comunicació. No és un retret, és un lament. Em sap greu que els mateixos que van considerar el 2003 que calia ajudar les ràdios i televisions locals amb un organisme potent que les aglutinés i evités que fos només la Diputació de Barcelona -governada per PSC i ICV- la que capitalitzés el suport al sector audiovisual de proximitat, ara, vuit anys després, creguin que no val la pena continuar, fins i tot tenint en compte que segurament tornaran a governar les institucions que formen el Consorci a partir de les pròximes eleccions municipals del 22 de maig. En definitiva, és un petit fracàs de tots, dels qui ho van crear i dels qui ho vam continuar. Dels que em van antecedir en la direcció i de mi mateix també, encara que tinc la consciència tranquil·la d’haver-me buidat, professionalment parlant, per fer que Comunicàlia funcionés i fos realment una empresa de serveis útils per a les televisions adherides i amb una línia de continguts inequívocament catalana i d’arrelament al país. Ara s’entra en un període en què ja només podem desfer allò que tant va costar fer; deixarem de donar continguts el 10 de juny; acomiadarem abans el petit equip de treballadors que quedava (4 persones a tota jornada i 3 més a temps parcial); buscarem a qui vendre o traspassar el nostre patrimoni en equips i el nostre arxiu, format per unes 4.000 hores de programes i notícies, i, per descomptat, pagarem tots els proveïdors als quals devem diners de serveis prestats en els darrers mesos. Són moments tristos, a ningú li agrada haver de tancar una empresa. He fet molt bons amics al sector, gent que té o dirigeix televisions i petites productores, gent que hi treballa durament per pocs diners, i em sap molt de greu haver-los de deixar a l’estacada en moments crítics com els que vivim. Però no puc fer-hi res, jo mateix em veig abocat a reorientar la meva trajectòria professional, és a dir, a buscar una nova feina quan acabi amb tot el procés de liquidació que se m’ha encomanat des del Consorci. Això sí, aquest bloc continuarà. Estigui on estigui, la meva passió per explicar tot allò que m'interessa i m'agrada, tant en la professió com en la resta de la meva vida, continuarà intacta i faré el màxim per evitar que la meva tristor cojuntural pugui encomanar-se als apunts.
Una abraçada.
Una abraçada
Hi reste, com sempre, al servei dels amics.
Una abraçada.
Una abraçada.