Viure en una situació de crisi, no és el mateix que viure una situació crítica, de totes maneres no es pas la crisi que ens ha deshumanitzat sinó que les crisi, si alguna virtut tenen, es fer de corrent que s’emporta el llot i deixa al descobert les pedres punxegudes del fons, el veritable terra on trepitgem quan ens esbandim el fang.
La notícia de la mort d’un pres, vell i desemparat, no ha merescut gaires ratlles, perquè tenim (o tenen) problemes mes greus de dèficit monetari.
El déficit humà és el Pruducte Interior Brut de cadascú, net de llibertat, igualtat i fraternitat.
Hi ha qui parla de duralex, com si la Justícia s’hagués de plasmar en lleis que ens poden esmicolar en mil trossos, i de fet així és, però aquesta és la justícia (en minúscula) on un quilo de paper pesa mes que una tona d’humanitat.
Lamentablement, en temps de crisi estem mes cecs que mai i les perspectives de futur es desdibuixen difuminades per un atac mortal de present, patim un infart de tutocardi.
La reflexió i el debat sobre el dret que ens hem atorgat els humans, com no ha fet cap mes espècie, a engabiar al proïsme, haurà d’esperar. De fet espera des de que va començar la civilització.
Recupero un post, ja vell, que és mes vigent que mai.
Tot és hipócrita amic meu, i per això intentem cercar petits espais i mantenir les relacions humanes amb persones que hi hagi o no hi hagi crisi, sempre responen.
No é pas el contrari el que tu dius, diem el mateix (torna a llegir la metáfora)