peremacias |
dimecres, 30 de març de 2011 | 12:01h
Aquesta setmana, el President de la Generalitat ha estat a Madrid. Per primera vegada, després de la seva presa de possessió, ha estat el protagonista de dues compareixences, davant la societat civil i els mitjans de comunicació de la capital. Els qui el coneixem prou bé, no ens hem sorprès gens ni mica del que ha exposat, ni tampoc de com ho ha explicat.
Una convençuda defensa de les dràstiques mesures de contenció dela despesa pública de la Generalitat li serveix com a carta de presentació per a poder plantejar sense embuts dues qüestions fonamentals. La primera, d’abast conceptual, consisteix en la seva visió de l’administració pública que pretén fer eficient i austera. La segona, sota una òptica catalana, és la defensa del pacte fiscal que considera imprescindible per a garantir el futur d’un país “que ha viscut per sota de les seves possibilitats”, com a conseqüència del desequilibri fiscal entre Catalunya i Espanya.
A la capital, i a un públic avesat a les xifres, les magnituds resulten eloqüents: l’esforç pressupostari de més de 2.500 milions d’euros, és només una engruna al costat dels 15.000 milions anuals que cada any surten de Catalunya sense retorn. El Govern català està disposat a fer aquest esforç d’austeritat, però ni pot ni vol posar en perill les dotacions necessàries per al manteniment de l’estat del benestar. L’Estat, causant de bona part del desequilibri amb la seva reiterada deslleialtat institucional, ha de comprendre la situació i acompanyar a l’executiu de Mas en el seu titànic esforç per recuperar l’equilibri pressupostari.
L’endemà, al Congrés dels Diputats, el Secretari d’Estat de Pressupostos, l’alt funcionari Carlos Ocaña, lluny d’apuntar-se a l’esperit tant positiu del President, tira llenya al foc. Acusa a la Generalitat de no voler complir els objectius de la consolidació fiscal. Quina paradoxa més brutal: un dels màxims responsables de la política econòmica del govern espanyol, que ha portat al país a un pas del precipici, que ha dissenyat la perversa operació de transferir el dèficit de l’administració general de l’estat a les comunitats autònomes i als ajuntaments, ara es dedica a donar lliçons a qui, des del més assenyat dels plantejaments formula un inequívoc camí cap a la recuperació de la hisenda catalana.
Això és el que hi ha a la capital. I convé prendre’n bona nota per no errar una vegada més en les nostres més que legítimes demandes.
Sóc olotà i estic casat amb l’Assumpta, una noia de l’Espluga de FrancolÃ. Ara, vivim amb els nostres fills prop de la Sagrada FamÃlia de Barcelona.
Sóc enginyer de camins i he exercit la professió prestant serveis a l’administració, com a professional liberal i, sobre tot, com a professor d’urbanisme a la Universitat Politècnica de Catalunya.
